El meu primer dia a Alemanya va començar a Txèquia. I va començar com no m'agrada mai començar un dia: matinant. Vinga a enllestir les maletes i a arreplegar les quatre coses que quedaven pels puestos. El cap em va oferir estris de cuïna, que els tenia per duplicat, però (tot i que eren gratis) els vaig refusar amb educació. I això que me'ls va oferir fins a tres cops i vaig haver de lluitar contra els meus instints andalusos... però en haver dit el tercer NO em vaig sentir com la Galadriel quan va passar de l'anell únic.
I és que des de la terra ja estava en marxa l'operació CAIXES, que consistia en calcular el temps de lliurament d'un paquet enviat des de Barcelona ciutat fins a la pastura. El mèrit de l'operació caixa no és meu; jo mai encerto aquestes coses. Les caixes tenien tot de coses: llençols n'hi havia a mantes, plats plans plens de pebre negre, coberts amb mànecs verds, olles que no rimen amb res, i tot de coses kawaiis molt necessàries per a l'equilibri psicològic.
Així que el cap va entendre que en un pis petit no hi hauria lloc per a desar tants estris, va deixar d'insistir i vam acabar de revisar la casa. No havia de quedar-hi res, perquè el lloguer acavaba aquell mateix dia. Va venir el propietari, que era el cap de producció de la fàbrica (com n'és de petit el món) i va revisar la casa amb els seus aires de Xèrif. Jo vaig fer fins a quatre passades mirant cada racó com un maniàtic. Tot i així em vaig deixar el xampú a la dutxa...
Pregunta tonta: quantes animadores no tenen cap lletra?
Doncs apa, a la carretera. Paradeta a la frontera, pal pel nas, policies fent safareig. Tornem-hi. Sense fer cas al navegador vaig arribar al pis... massa d'hora. Al cap li va venir la gana i vam buscar un super per a què comprés salsitxes per a la família i alguna cosa per a picar. Jo, home de món i previngut, havia fet cas a la meva dona i portava prous queviures per a sobreviure el llarg cap de setmana de la Setmana Santa. També vaig anar al super més proper el dissabte següent i vaig comprar-hi quatre coses. Com que era massa d'hora per entrar al pis però hi havia gent amb pressa al meu voltant, vaig trucar l'encarregat de la finca, el senyor de la gorra (Herr Huttner). No em va agafar el telèfon, com a bon cristià que devia ser, i li vaig deixar un missatge al uatsap, que tampoc va llegir. Tecnologia... m'has fallat.
Ens vam plantar al pis. Em van fer tornar a trucar i al segon cop em va agafar el telèfon. Vaig parlar amb ell i posant pressió al pobre senyor de la gorra, li vaig demanar amablement que deixés plantada a la seva familia un dia de festa i em vingués a obrir el pis abans de l'hora que jo mateix li havia proposat. Doncs em va dir que sí! El primer sorprés vaig ser jo. Per a fer temps li vaig preguntar al cap què volia dir Obergeschoss. Potser era alguna punyeta bàvara, ja que la zona era Oberpfaltz i potser aquí era tot una mica Ober. Però no. Em va dir que volia dir pis, és a dir, planta. Doncs... el número tres seguit d'un punt que hi havia al davant de la paraula significava llavors, que era un tercer pis. Sense comptar la planta baixa. Doncs era un quart pis, perquè la planta baixa estava un replà per sobre del carrer. (A la terra en diem entresol.)
Em van ajudar a pujar els patracols els quatre pisos. Allà el senyor de la gorra em va donar unes indicacions bàsiques sobre el pis i em va fer propaganda de les fitxes per a rentar la roba. Jo no vaig poder contestar-li res perquè no tenia alè. En aquell moment el meu domini de l'idioma no era un impediment. Quatre pisos amb la mascareta. Quatre pisos diversos cops. Vaig aixecar el dit gros mostrant-ne conformitat i agraïment i poc després van marxar tots dos. El cap em va dir per tercer cop que aquell era un dia laborable i que em posés a treballar. Vaig muntar l'ordinador i vaig començar a picar tecles fins a l'hora de plegar. Llavors vaig desenganxar el nas de la pantalla i vaig mirar al meu voltant. Heus aquí el pis!
