Tot evoluciona. Del garrot a l'ordinador. (Això explica per què a vegades tincs ganes d'estabellar el ratolí contra la taula.) I junt amb l'evolució de l'activitat també evolucionen les lesions que se'n deriven. El piset de la pastura està moblat, però les cadires que hi ha em destrossen l'esquena. No és un problema si surts de casa per a anar a treballar a la feina. Sí és un problema quan tens teletreball. També és possible que el mal d'esquena pugui tenir altres conseqüències. És l'hora d'actuar.
Junt amb el setmanari arriben propagandes a tot color de les botigues de la ciutat. Moment ideal per a fer-hi una ullada abans de reciclar-les. Interessant... hi ha una botiga a una hora de pagès del pis.
Aquesta botiga, a la que anomenaré POC (degut a un intent de normalització lingüística), ven des de cadires fins a coixins, que aquí anomenen "petonejacaps". Per entrar-hi no hi havia gaire ritual: només el rentat de mans amb gel hidroalcohòlic. Vaig trobar les cadires de seguida.
Recordem l'obejtiu: buscar una cadira funcional. Però que n'és de divertit seure a totes i cadascuna de les cadires de l'exposició... ni quan era petit vaig poder fer-ho. Al final vaig seure en una cadira i la meva esquena em va dir, tot petant, que aquella era la bona. I a més barata.
Vaig buscar a un dependent, i no n'hi havia cap. Ah, sí, n'hi havia tres de disponibles però l'estaven fent petar en un raconet, amb una tassa de cafè buida a la mà. Quan van notar que la conversa deixava de ser privada, es van dispersar i una senyora em va atendre amb una certa irratabilitat, potser ocasionada pel cafè que acabava de prendre.
- Que miri, que vull una cadira.
- Ah, però vosté ha de venir amb la referència.
- Aquí la té. - Foto del mòvil.
- Ui però es veu massa petit.
- Cap problema. - Amb dos dits faig una amplació.
- Ai, és que aquests números - remuga - no veig si aquest és un 5 o un 6.
- Pot provar el 5. Si surt un llit, potser és el 6.
- Ja l'he trobat. Cadira beige.
- Home, a mi m'agrada la negra.
- Ah, però és una altra referència.
- Miri l'etiqueta de la foto. Sembla que hi hagi dues referències, oi?
- No ho sé. Provarem.
- Cadira negra. Esgotada.
- Què vol dir esgotada? Esgotat és qui hi seu, no? I en una altra botiga?
- Aviam. - Ho mira. - No n'hi ha.
- Em puc emportar la que està d'exposició.
- No.
- No feu això de deixar-la més barata?
- No. Però de beige en queden 17.
- No m'extranya, el color és ben lleig.
Això li va fer gràcia. A partir d'aquí es va mostrar simpàtica.
- D'on és vosté, de França?
- De Catalunya, prop de Barcelona.
- Ah, Barcelona: Espanya.
- Bueh... més o menys. Hi ha "estat"?
- Sí, de vacances a Mallorca. Vaig fer un curset de castellà. Però no me'n recordo de res.
- Ui, és que els idiomes quan no els practiques s'obliden. (Oi que sí Senyor Wilson?) Va que m'emporto una cadira de beige.
- Ha d'anar a buscar-la a aquest magatzem d'aquí.
- Ui, no. No en tinc de cotxe.
- Doncs aquí és l'exposició, allà és el magatzem. No l'hi pot pas portar ningú?
- No, però potser el camió que ve a aquí pot portar-me'n una.
- Ah, però és que el camió no ve cada dia.
- Aviam, si vinc d'Espanyistan. Allà és ben normal haver d'esperar a l'endemà. Que triga dos dies, doncs dos dies. Que triga tres dies, doncs tres dies. Que ve la setmana que ve: Quan arribi em feu un truc i vinc a buscar-la.
- Oh, no triga pas tant, En dos dies la pot tenir aquí.
- Tracte fet. - Li dono les dades i em dona un resguard.
- La pot pagar quan la vingui a buscar. Jo no hi seré passat demà. Busquí vosté la meva comanya, què és rossa.
- Vol dir què només en trobaré una, de dependentes rosses a Alemanya?
I la senyora comença a riure.
- No es preocupi, la cadira estarà aquí en dos dies, trabarà a la meva companya fàcilment i és molt molt fàcil muntar-la.
- Com muntar-la? Si no tinc eines! No me la puc emportar muntada?
- Ah... sí... no es preocupi, la muntarem.
No diguis blat fins a tenir-lo en el sac i ben lligat.
No vaig rebre cap trucada. Però com que encara no havia pagat, zero nervis. Al cap de dos dies vaig tornar a la la botiga. En comptes d'una senyora rossa, em vaig trobar un noi moré.
- Vinc a recollir una cadira.
- Quina referència? - em pregunta com un autòmata sense inteligencia artifical.
- Reserva al meu nom. Recollida avui. Muntada.
- Ah - surt del seu encís. - Ara la hi porto.
Me la lliuren, baixo a pagar-la i en demano la factura. Per a què la factura? Doncs perquè un extranger amb una cadira a coll i bé pel carrer sempre és sospitós.
De tornada al pis vaig travessar el cementiri. Allà hi havia un parell de senyores, cul en pompa, arreglant floretes. Una d'elles em veu, riu, i em diu:
- Ah, on la porta vosté la cadira?
- Cap a casa...
- Però... no és normal anar amb una cadira pel carrer...
- Ja, és que no tinc cotxe.-
- Jo em pensava que la duia per a seure una estona aquí...
- Home... sembla perillós seure aquí a descansar. Aquí hi ha molta gent que descansa... per sempre.
La senyora va fer uns ulls com a plats; la broma trepitajava una mica el seu llindar d'humor. Però no va poder aguantar-se el somriure.
Resulta que aquesta senyora estava jubilada, però que com la seva renda era baixa, es dedicava a fer classes a nens extrangers nou vinguts a les escoles públiques. Em va semblar un tema molt interressant i que m'afectava de ple. De fet no és el primer penionista que em trobo que va desesperat per a trobar alguna ocupació per a fer uns dinerets. Així que vam tenir una conversa molt cordial, ex catedra.
Una mica més tard la cadira i jo estàvem al pisset. Però ja l'estrenaria l'endemà.
