No us pensséssiu pas que l'ordre dels articles és cronològic. Les coses que em van passant s'amunteguen i de quan en quan prenen forma d'article.
El pis de la pastura està perfectament situat al bell mig del circuit de les quatre estacions. Al nord hi ha la primavera, representada per un petit parc a on hi van els enamorats. A l'est hi queda l'estiu, on hi neix el sol i també hi passa el riu principal de la ciutat, que representa el pas de la vida. Al sud, hi ha la clínica de la tardor, on "tard" "o" d'hora hi anem a parar (en el meu cas més d'hora que tard). I a l'oest s'hi troba el cementiri, lloc de descans etern al cap de l'hivern de la nostra vida. Per a aquest motiu penso que és un pis d'allò més ZENtric.
El cementiri és un lloc preciós. Totes les tombes tenen floretes i el setmanari local fins i tot va dedicar un article a la plantació primaveral de flors a les tombes. Homes i dones de la tercera edat sovintegen el lloc per a regar les flors o plantar-ne de noves. Té el material comunitari necessari per a executar tota mena de tasques de jardineria: desde regadores fins a petites pales. I sí, vagis per in vagis veus culs en pompa, però el cementiri no és bonic per a això, sinó per les flors i els ornaments de les tombes.
Una d'aquestes diferències culturals: mentre que a la terra la paraula sementiri fa al·lusió al naixement, aquí a la germànis té a veure amb el descans etern. De fet la traducció literal és l'hort de la pau. De tanta jardineria com en fan, el nom li escau. Però també fa reflexionar que aquí quan la gent es jubila també va a l'hortet, amb la diferència que s'hi acaben quedant per sempre; Primer treballen i després descansen.
Jo sovint vaig pel carrer amb els auriculars escoltant música. I vull recalcar que amb els auriculars i no amb l'altaveu wifi, que és l'imatge d'ara. Total, no hi ha ningú al carrer... però quan passo pel cementiri poso pausa com a senyal de respecte. En una d'aquestes pauses vaig sentir un gat.
Miolava com els gatets petits que es perden i vaig buscar-lo amb curiositat. Estava enfilat a la branca d'uns dels arbres del cementiri i no sabia baixar. Vaig intentar-lo cridar "vine, vine" i va venir cap a mi, però quan li vaig dir "salta!" ja no li va semblar prudent. Jo a la branca de l'arbre no hi arribava i el tronc era massa recte com per a pujar-hi. Aquí és on comença l'experiment sociològic.
La primera persona a qui vaig preguntar ho va tenir molt clar: va anar al tanatori (no, no es tracta de cap restaurant japonès) a buscar ajuda però com era el dia del senyor no hi havia ni déu. Només hi havia un telèfon i em va dir que hi truqués però jo no veia clar haver de fer el ridícul intentant explicar que hi havia un gat en perill.
Vam tornar i ens vam mirar el gat sense més recursos. Una persona que passava per allà es va interessar pel què féiem, Quan li vaig explicar el problema va fer un gest negatiu i va dir que tranquils que ja baixarà. Una parella de madurets que també van passar per allà es van mirar el gat i després de dir un "pobret" i van seguir caminant. De fet el pobre gat feia de catalitzador per a revelar la personalitat de cadascun dels què passaven per sota de l'arbre. Qui mira i calla. Qui mira de reüll. Qui mira i comenta. Qui busca una sol·lució...
Jo no em vaig atrevir a pujar sobre d'una làpida. Por? No... Respecte. Exacte, sóc una persona respectuosa. Molt respectuosa, tant amb els morts i amb la idea de no trepitjar-ne les tombes i també respectuós amb el baix coeficient de fregament de les superfícies de pedra polides. Però vaig tenir una pensada; vaig cridar el gat, el qual es va apropar a la punta de la branca i, d'un salt, vaig agafar un branquilló per a intentar moure la branca i que el gat caiés. No, no és cap animalada, els gats sempre cauen dempeus. Només hi havia una possibilitat quàntica de què el gat caiés i es matés. Però el branquilló era massa feble i es va trencar. El gat va recular espantat i amb les pupiles tant dilatades que semblava que fos de nit.
Vaig mirar al meu voltant i l'espectacle havia congregat una dotzena de persones. Per a no defraudar a la meva audiència vaig fer una volta aviam si trobava una escala de jardiner i finalment vaig tornar al pis a buscar una escombra. Així sí podria moure la branca i fer caure el gat.
...
Quan vaig tornar al cementiri amb l'escombra ja no hi havia ningú. De fons vaig veure un camió de bombers que marxava. Vaig preguntar a un parell de iaies i em van explicar que sí, que algú havia cridat els bombers, què era el què calia fer sempre en aquests casos. Que el gat va necessitar de 4 bombers, un agafant-lo per cada pota per a baixar-lo, doncs s'arrapava com una paparra a la branca.
Un corb al cementiri va xisclar "babau, babau". Vaig escombrar quatre fulles per dissimular i vaig tornar a casa.
