Tot va començar un dissabte a la tarda, que jo estava tranquil fent allò què fan els enginyers quan no treballen, quan vaig rebre una trucada de canvi de plans. I és que en comptes d'anar a Txèquia el diumenge a la tarda en cotxe perquè em venien a buscar, havia d'agafar el primer tren el diumenge al matí.
Au va, que no serà tant. Vaig fer la maleta amb la roba agafada directament de l'estenedor, gairebé eixuta i vaig sortir del piset amb empenta, ja que hi havia mitja hora caminant fins a l'estació i no semblava tant. El soroll de la meva maleta rodant per al vorera la matinada del diumenge de ben segur era el delit dels veins. Al cap de poc va començar a ploure: una pluja fina gens molesta i que no preocupa, però mulla. Per sort allà mateix hi havia la marquesina de l'autobús que va cap a l'estació.
A Baviera les parades d'autobús es marquen amb una "H". Cada cop que en veig una li dono voltes al significat. De moment m'he fet la película que en alemany autobús s'escriu amb H: hautobús. MEMOtècnia, en diuen. N'hi ha amb marquesina, n'hi ha que són un post i ténen un cartell amb horaris que ningú es dedica a arrencar quan s'avorreix. Cartell que diu, que en diumenge, no hi ha autobusos fins a les 11 del matí. Ni un cotxe al carrer.
Vaig arribar a l'estació xop i, sí, al cap de dos dies estava refredat. Allà a l'estació un home tot renegant davant de la màquina expendedora dels bitllets, em va confondre amb un alemany i em va preguntar que si tenia canvi de 50€. Pobre home, parlava l'alemany pitjor que jo. Li vaig preguntar si parlava anglès i resulta que sí, perquè era de Libèria (i sí, era negre, encara que no tingui cap incidència en aquesta història). Tot i així li vaig donar la resposta estàndard de supervivència de que jo només pagava amb tarjeta. També li vaig suggerir que li demanés canvi a la senyora de la botiga de pastetes. La senyora Bäcker (no sé, per dir-li d'alguna manera) li va contestar amb educació però amb fermesa que la seva feina no és donar canvi als viatgers, sino vendre pastetes (sic). Que si volia alguna cosa de la botiga. Així que el viatger va acabar comprant una pasta i amb el canvi, un bitllet de tren.
El tren em va sorprendre. No perquè estigués gairebé buit (en diumenge i de matinada és llògic). Sino perquè feia el soroll d'un autobús. Era un tren dièsel!! Super nou per dins i per fora. Vaig gaudir del paisatge bucòlic de petits boscos de gimnospermes i petits estanys amb ànecs de coll verd mentre escoltava riffs de guitarra elèctrica i melodies passades de revolucions.
En arribar a l'estació següent, canvi de tren. El revisor em va preguntar que a on anava. Quan li vaig dir que a Praga, vaig notar un decalatge en la seva reacció. Tot sospitant haver-me equivocar de tren li vaig preguntar si aquest tren era el què anava a Praga i llavors em va explicar que sí i no. Que aquest era el tren fins a la frontera i que allà agafava el de Praga. Ah caram. Ja havia desxifrat el bitllet. En total havia d'agafat dos trens diesel (autobusos sobre rails) i un tren de llarga distància.
La següent parada: estació a Txèquia. Ideal. El tren següent passava al cap d'una hora. Jo encara estava xop i a l'estació hi corria aire; com a totes les estacions... excepte potser Passeig de Gràcia. Hi havia una botiga de pastetes amb nom alemany, que estava tancada però ja tenia una cua de gent. La pobra dona que la va obrir, ho va fer amb por, perquè la gent afamada va entrar-hi al crit d'endavant les atxes.
El tren va arribar amb retard. Era un tren "vintage" amb camarots i seients de cuir però equipat amb internet (encara que es tallava) i endolls per al portàtil. Quina delícia. Prest vaig desplegar la tauleta i a sobre vaig posar-hi el portàtil, vaig endollar els auriculars i de cop i volta el temps va ser irrellevant. Veure com crucifiquen la Su-metal ajuda a oblidar que portes dues hores dient-li als teus otolits que no es revolucionin, però al final sempre guanyen la batalla. Així vaig arribar a Praga, amb la roba humida, més marejat que un granissat i insensibilitzat per la biodramina. Per sort la comunicació amb la familia no va faltar durant tot el trajecte.
Aquí va començar l'estada número 2 a Txèquia, plena de facècies de la feina, que no venen al cas. El dia següent, dilluns, vaig demanar a la senyora Katja de l'hotel que a on podia tallar-me els cabells. Va costar entendre-m'hi perquè ella em va dir que parlava anglès, però en realitat no. Com a persona pragmàtica que intento ser, vaig optar per la mímica i va funcionar. Vaig aconseguir hora per a la setmana següent. El meu amic ucranià em diu que és la típica eficiència txeca. Però en defensa de la senyora Katia, val a dir que em va donar un plànol DIN-A3 a color amb l'ubicació de l'hotel i de la perruqueria, un telèfon de contacte, la data i l'hora per escrit, no fos que hi hagués confusions.
El perruquer era un nano molt eixerit. Parlaba anglès fluit en plan monòleg. Al cap d'una estoneta m'havia explicat des de coses del covid, de climatitzacions, del temps, del poble, del caràcter txec, de la seva xicota de Nigèria, de la seva afició a viatjar i també una mica de crítica al comunisme, Semblava que encara quedava conversa per estona, pero em va llevar la capa i va dir: "Ja està".
M'apropa el mirall al clatell i em fa una passada a una velocitat supersònica, mentre em preguntava afirmant que havia quedat bé. Li vaig demanar una correcció al clatell. Em va donar la raó i a l'hora va defensar el seu criteri estètic. Li vaig demanar una mica més curt de dalt i em va expressar el seu dubte respecte la longitud desitjada mentre em tranquilitzava dient-me que quedaria bé. M'havia deixat una patilla més llarga que l'altra i vaig demanar-li un retoc de paritat, que no va entendre fins el tercer intent. Quan em vaig passar la má pel darrera, vaig descobrir que m'havia deixat un floc de cabells sense tallar. Li vaig demanar que ho arreglés i no va posar-hi pegues però va opinar que si tallava més es veuria extrany. En una altra banda del cap passava el mateix.
- M'agrada que em diguis el què no t'agrada, perquè la gent del poble, no em diu res i al cap d'uns dies torna i es queixa.
- Va, noiet, què et dec?
- 200 corones.
- Cap problema, aquí tinc la targeta.
- No tinc datàfon.
- Doncs jo no tinc efectiu.
- Tranquil, que l'efectiu és una cosa de l'edat del bronze. - Treu el seu mòbil i es queda esperant que jo faci el mateix.
- No puc pagar amb el mòvil.
Abans de què es posés nerviós li vaig proposar:
- Mira, anem a l'hotel, que allà et paguin i que m'ho carreguin al compte.
Sortim, tanca la perruqueria i comença a tirar cap a la plaça major.
- On vas?
- Al teu hotel.
- T'hi duc en cotxe si vols.
- No cal si està aquí mateix.
No hay comentarios:
Publicar un comentario