Viure a Alemanya i no haver provat les salsitxes fins ara és com fer turisme per Les Rambles sense comprar-se un barret mexicà.
El dia es va aixecar prometedor, tot i que una papallona havia mogut les seves ales en algun lloc al sud dels Pirineus i per tant aquí a la Pastura, hi plovia. Jo m'acabava de preparar un litre de tè, que és diurètic, junt amb un petit esmorzar a base de cogombre i embotit. L'àpat em cridava amb urgència des del païs de les Meravelles "menja'm, beu-me". Amb l'ànsia d'una persona que ha aprimat 150g mentre dormia, vaig escometre el tè i em vaig escaldar la llengua.
Vaig arribar a un compromís entre el dolor i la gana i una estona després l'esmorzar ja era història. Però la llengua em va quedar insensibilitzada i avui, dies després de l'incident, encara dura.
Al super que tinc al costat de casa li falta una vocal i l'he rebatejat com lídel. A Txèquia anava a comprar en cotxe, però aquí compro a peu. Després d'haver inspeccionat TOTS els supers de la ciutat vaig arribar a la conclusió que el millor de tots... éra el més proper. Per fi vaig entendre la dèria urbanita de comprar aigua en ampolla de plàstic perquè pesa menys. Una persona més inteligent potser podria haver comprat un carret pel súper, però fer viatges al súper és l'excusa ideal per a fer suar la carnsalada. Sense carro tot són avantatges: no compres més del què cal, fas excercici i és difícil justificar no anar-hi quan l'alternativa és passar gana.
En aquest país potser no saben jugar tant a futbol com per a arribar a quarts de final però de fer salsitxes sí en saben. Hi ha molts tipus diferents de salsitxes, amb les seves variants ecològiques. Vaig atrevir-me a comprar una mena de frankfurts prims i una mena de bratwursts prims. Coses conegudes, sense arriscar. També hi ha carnisseries al costat del super on sembla que hi ha més varietat i qualitat a un preu més alt, anomenades Mertxerais (la botiga de la Mertxe). Però no accepten diners de plàstic. Jo vaig sortir del súper super content perquè desbloquejaria una fita i rebria PX extres,
Aquell mateix dia també vaig fer suc de llimona. Vaig exprémer les llimones sense exprimidor. Encara que és un repte, no és res en comparació a intentar ajustar l'acidesa del suc amb la llengua insensible. I com que el meu nivell de cuina és baix, vaig triar un plantejament més enlínia amb els meus coneixements adquirits.
Així doncs, vaig fraccionar el suc de llimona en un recipient de diòxid de silici d'estructura cristal·lina amb d'una capacitat útil aproximada de 20 cm3. Hi vaig abocar aproximadament 5 cm3 de suc de llimona i 5 cm3 d'aigua mineral a 10ºC, que tenia preparada a la nevera. L'aigua en questió tenia 95,4 mg/dm3 de Calci, 39,9 mg/dm3 de Sulfats, 21,5 mg/dm3 de Magnesi, i proporcions inferiors als 20mg/dm3 de Sodi, potassi, fluor i carbonats. Calia esperar, doncs, que s'hi formessin quantitats no letals d'àcid sulfúric i àcid carbònic. El preparat tenia un gust massa àcid.
Hi vaig afegir 5 cm3 més d'aigua mineral. L'acidesa del preparat havia minvat, erò encara era massa alta.
Vaig omplir el recipient amb 5 cm3 addicionals i per desgràcia el resultat no va ser encara bo.
Havent arribat el recipient a la seva capacitat útil màxima, em va caler un segon recipient d'idèntica forma i mida. Hi vaig abocar una quarta part del preparat i 5 cm3 d'aigua. Tast i insatisfacció. 5 cm3 més d'aigua. Tast i fracàs. El preparat resultant estava massa diluit i resultava desagradable al gust.
Amb aquest procediment i variant les quantitats de concentrar i diluient, vaig obtenit un total de quatre preparats, essent l'últim d'ells prou satisfactori, a falta de sucre. Desafortunadament la quantitat de solut va ser excessiva i no quedaven ingredients per a un altre intent. Tancant els ulls vaig provar de beure'm el quart preparat però no va ser ben rebut pel meu estómac, Així que, donada la naturalesa àcida dels diversos preparats, els vaig fer servir per a desincrustar pòsits de calç del plat de la dutxa.
Conclusió, l'aproximació d'una recepta mitjançant la química és ineficient.
Amb tot, de seguida es va fer l'hora de dinar. Recordem que estàvem ben aprovisionats. No havia de plantejar grans difiultats. Vaig passar les salsitxes per la paella, amb salsa de tomàquet i més coses. Tenia bona pinta, però després de l'àpat, la meva experiència és que les salsitxes alemanyes saben a cautxú. Potser he d'esperar a recuperar la sensibilitat a la llengua abans de repetir el judici.
