EL DIA DEL SENYOR, DUIMENGE

RETROSPECTIVA: Primer dia a Txèquia. (feb-2021).

Però jo no anava a Alemanya?????

...i al setè dia va descansar. Mentida! Ara us explicaré el nou concepte del dia del senyor.

Un dels moments més lluminosos que viuras sigui segurament a deu mil metres d'alçada.

No és Deu sino el passatger que seu a la finestra, que no vol baixar la cortina.

L'endemà, que era diumenge tocava llevar-se mirant un sostre borrós i desconegut. I recordar per a què punyetes m'havia gastat desenes d'euros en una prova del COVID19 que la funcionària de la frontera no la va voler ni veure.

Els catalans no som garrepes; no ens agradar gastar diners en allò inútil.

I després d'un esmorzar ràpid, començar a recolocar les coses, començant pel què hi havia a les butxaques de l'anorak. Per sort, les butxaques ja havien estat buidades i reomplertes de cara al viatge, però aquells qui em coneixeu una mica, sabeu que les butxaques són el millor mètode de no dur sarró o de no dur motxilla. I també una forma ideal d'alleugerir el pes de la maleta. Però vaig decidir que era innecesari portar els guants, el móvil de reserva, dos dels tres aerosols que portava, la meitat dels paquets de mocadors, documents diversos del viatge, un bitllet de tren d'anada, tovallons de reserva, mascaretes de recanvi i alguna cosa més que feia nosa. Perquè com ja us he avançat, aquell diumenge era el dia del senyor.

El meu cap i jo vam anar a la fàbrica, on després d'una primera volta i presa de contacte, vaig tenir una curta entrevista amb el senyor X, amo de la fàbrica. El senyor X, molt amable, em va donar la benvinguda, em va desitjar sort i va dir-me que la seva porta estava sempre oberta si tenia cap problema. Tot un senyor.

La fàbrica és molt gran i moderna, però suposo que no us farà tanta gràcia com a mi saber allò referent a l'estil arquitectònic, la capacitat de producció i el fluxe del procés de fabricació. Segurament tampoc us sembli electritzant el fet de què... tenen plaques fotovoltaiques!! Per tant ho passaré per alt. Una cosa molt important és que té un aparcament de cotxes de gran capacitat per als treballadors, de manera que ara sé del cert que els txecs no van a cavall. Precisament el tercer motiu de la visita era que jo havia de recollir el cotxe d'empresa que jo duria durant el temps de formació. El cotxe que em va tocar era gran, elegant... i automàtic.

Degut a atzars meteorològics, el cotxe també estava colgat de neu (uns 10cm). Aviam, que on jo visc no hi neva així en general, però fins i tot jo sé que cal treure la neu del cotxe per a circular. Especialment del parabrises davanter. Així que la primera cosa que vaig fer a l'entrar-hi va ser posar la calefacció, aviam de si en els temps que trigava a fondre's la neu podia fer-me amb el cotxe, però només vaig ser capaç d'encendre'n la ràdio. Al cap d'una bona estona, em vaig rendir i vaig demanar ajuda al meu cap:

- Perdoni, però penso que em caldrà un curs accelerat per a conduir cotxes automàtics.

- Aquest és l'expert en màquines que hem contractat? - devia pensar l'amo...

Per sort, li va semblar anecdòtic. I em va dir, que es clar, el cotxe m'estava donant les instruccions per a engegar-lo al panell, però potser, potser, potser millor si ho posàvem en castellà en comptes de en txec. I aquí és on te n'adones que unes de les coses que portes apreses de casa, en concret que els cotxes automàtics es van inventar per a les mestresses de casa que no sabien conduir, xoca amb la realitat del moment. Que si fos tan fàcil, s'hauria d'haver engegat intuitivament. La resta, era com un cotxe normal, d'aquests de porten GPS incorporat, calefacció als seients i climatitzador bizona (tot de botons). Així diferent de debò el que té és el canvi de marxes, que està codificat amb lletres en comptes de amb números, però aquí us deixo un apunt per si mai us toca dur un d'aquests monstres:

• P: Parada
• R: Retrocés
• N: No serveix per a res
• D: tocar el Dos
• S: Sortir quan està encallat a la neu

Em vaig adonar, que, fet i fetitxe, amb la D i la R en tenia prou. La sensació és extranya. T'has de mentalitzar que ets paralític del braç dret i de la cama esquerra, però funciona. Paradeta al super, i cap a casa.

Vaig arribar viu a la caseta per a fer una neteja general. Treure pols, escombrar i fregar amb una mopa. Sí, pel què es veu la fregona aquí és d'importació i no se'n troben. I quan l'habitació ja va estar apta per a un nen bombolla, va tocar desfer les maletes, col·locar la roba a l'armari i els records al seu lloc.

Amb el celo que vaig comprar al super, vaig fixar unes fustes i vaig fer un prestatge addicional per a la roba. Vaig baixar un escriptori del pis de dalt. També una cadira de fusta fixa. Vaig fer proves amb el cable LAN però per alguna extranya raó el router no volia enviar altre senyal que no fos la wifi. L'ordinador ja tenia el seu lloc. Més tard vaig incorporar una petita prestatgeria com a tauleta de nit i tot va quedar millor.

Ja tenia el meu raconet per a fer video conferències, estudiar i dormir!!!!

P.S.: D'això que fa fred i tal, ho deixo per un altre dia.

EL DIA QUE EM VAIG VACUNAR

Em nego a començar un article amb aquest títol amb una justificació de la necessarietat de la vacunació en la situació actual del COVID-19. Tant si teniu la vostra opinió com la d'un altre, us la respecto. Jo no em volia vacunar. Però a vegades el destí té un altre pla.

Potser ho havia d'haver pensat dos cops abans de dibuixar un pentacle al terra, però no se m'acudia cap altra manera per a seguir el tutorial de caligrafia sumèria - nivell bàsic que havia trobat a Iutub. Tenint un terra de parquet d'allò més apte per a l'escriptura cuniforme, vaig pensar "ara o mai".

D'aquell pentacle en va sortir un petit dimoni somrient, que va prendre possessió del pis durant sis setmanes, sis dies i sis hores. Vaig presenciar l'arribada del petits ponis de l'apocal·lipsi, cridòries infernals, caos i les aigües clorades es van tacar amb la sang dels innocents. Si t'agrada el hardcore, t'ho passes bé. Però de tant fregar el terra es van esborrar el pentacle i les runes. No li vaig veure el problema perquè havia desat el tutorial en favorits: un parell de clics i... tutorial banejat per incompliment de les normes de Iutub. Ai las!! El dimoniet s'havia quedat atrapat en el nostre pla!

- Vinga, fes un teleport i torna a casa - li vaig dir. Però va seure a terra i em va mirar fixament fins que vaig entendre que era massa petit per a fer teleports tot sol. Total, que havia d'agafar un avió.

Resulta que els polítics, auntèntics arcàngels del mal, es van conxorxar i van decretar l'obligatoreitat d'una prova de COVID cada cop que volgués agafar un avió. I aquesta prova valia tant com el bitllet d'avió. Quina vergonya. Però, tot aquell que estigués vacunat estaria exempt de fer-se la prova obligatòria.

La decisió es reduïa a triar entre la meva butxaca o els meus principis. I vaig prendre la decisió que qualsevol català hagués pres. Així doncs, vaig anar al centre de la creu roja, on vacunar-se era gratis i el caballer templari del taulell rodó que en custodiava l'entrada em va dir que, d'acord, però dues dosis.

- M'havíeu dit que era monodosis en aquella roulotte - vaig gemegar indefens.
- Sí, senyor. La roulotte d'allà, anomenada autocaravana si té vosté menys de cinquanta anys, va de poble en poble repartint dosis i, fora d'aquest horari, l'aparquem aquí. Aqui en el centre el podem vacunar qualsevol dia, però entre dosi i dosi cal esperar unes setmanetes. La monodosi només la posem en la roulotte. Jo li vaig explicar clarament, però com que vostè és extranger no em va entendre.
- I quan vindrà a la pastura la roulotte autocaravana? - A dues setmanes d'agafar l'avió de tornada, començar amb la bidosi i haver de pagar per a la PCR que demanaven a l'aeroport era fer el prèssec. 

- Divendres que ve, no. L'altre. Al costat del centre comercial.

Ah, perfecte, encara tindria un dia de marge abans d'agafar l'avió.

El dia D a l'hora H vaig baixar a la plaça del centre comercial. Allà, al costat d'una autocaravana de Pretzels, d'una autocaravana de flors i d'una autocaravana de kebabs, hi havia una autocaravana de templaris i una cua de pelegrins enorme. El dia era gris i amb vent fred. L'ironia de fer cua durant més de dues hores per a vacunar-te i evitar contraure una supergrip es va fer evident quan va començar a ploure. Alguns dels pelegrins, en especial els que portaven nadons, van abandonar la missió.

Garantia total: Vacunes assajades al pais de Togo

Els templaris de la creu roja, gent molt ben organitzada, feien una reunió informativa prèvia on et feien seure però sabien respondre si la vacuna donava inmunitat temporal o vitalícia. A la sala següent et feien seure i et preguntaven si eres més de dretes o d'esquerres abans de l'estocada. A l'última sala (també) et feien seure quinze minuts per si tenies reacció adversa. Per a llogar-hi cadires!!

Diuen que aquell beneït amb les dosis experimenta una sensació de seguretat indescriptible: inmunitat tot poderosa davant un enemic invisible. No va ser el meu cas. Jo vaig experimentar una lleu molèstia al braç i soneta. L'endemà a l'aeroport, vaig experimentar l'angoixa de què es manifestessin símptomes tardans i no em permetessin agafar l'avió.

Però des d'aquell dia èpic, porto amb orgull el meu primer implant biònic: el nanoxip de geolocalització. Començo a deixar enrera la meva humanitat per a contribuir a un món millor. I a més no tinc que pagar una PCR cada cop que agafi un avió!!!!