El dia que vaig menjar pastís de fruites del bosc

Un dia un dels companys va dur pastís de fruits del bosc per a tothom. En confonc els gustos. S'assemblava al de la foto. Penso que eren ribes vermelles i gerds però si teniu en compte que hagut de buscar-ne el nom i la traducció a internet, llavors sabreu que no sóc un expert en fruits del boscs. En tot cas el company havia estat molt amable i era gratis, no?

El catalans no som garrepes. Mengem de franc només quan l'ocasió s'ho val i no fer-ho estaria mal vist.

Els meus companys de feina són tots enginyers. Les companyes no, però no tinc tant clar si formen part del mateix grup. Són divertits i es pot parlar amb ells de subcultura i de películes interessants sense problemes. Ja els aniré presentant un a un segons convingui.

El patrocinador del berenar es diu Petr i aquí li diem "Peter der zwei". Cadascú ho pronuncia com pot, però normalment sona /pitar desbai/, el que vindria a significar, Pere 2. I és que hi ha dos Peres i aquest va ser el segon a arribar. La conya és a l'estil Joc de Trons: Pere, el segon del seu nom. Porta dos anys a l'empresa i ens porta el berenar* per a dir-nos que plega.

El cap del departament ens va aplegar per a fer-ho oficial i tot seguit en Peter der zwei va treure el berenar. És un noi callat, alt, més aviat esportista, monitor d'esquí i jugador amateur d'hoquei sobre gel i si no parlés de quan en quan podria passar per català. Exacte, d'aquí no res es quedarà gairebé calb i té cara de dir-se Lluís. Plega perquè amb la tendra edat de 28 anys vol veure món i fer un any sabàtic. Especialment, diu, vol anar a paisos no tant freds com el seu.

Freds? Una persona que només fa servir jaqueta a primera hora del dia i que quan la calefacció està a vint graus es queda en màniga curta sens dubte té un metabolisme més que eficaç per a comabtre el fred. Està cansat dels estius a 22ºC i vol coneixer països càlids, com Costa Rica. Pobret meu, es torrarà.

Parla un castellà molt bàsic. Li he ofert que m'escrigui si mai va apurat amb alguna traducció. També li he preguntat mig en broma si no tindria problemes per a viatjar amb la pandèmia i m'ha dir que no, que tranquil que hi ha avions a tot arreu. No vaig ser l'únic en preguntar-li coses. La resta li va preguntar en to jovial coses com:

- I ara qui durà en Yelsei a la feina en cotxe? - En Yelsei viu a 20 km, al seu mateix poble, i no té cotxe.

- Ja has arribat a la teva quota de pressupostos per a poder marxar? - L'amo vol tota la feina acabada el mateix dia abans de què marxin a casa.

- Li llogaràs la teva habitació a en Lukas? - Es veu que en Lukas no està independitzat.

- Portes dos anys a l'empresa, oi que et sents com un home 30 anys? Un any en aquesta empresa són dos anys a la vida real.

- Seguiràs calculant màquines en el teu temps lliure? - va respondre que sí.

- Portaràs pastís cada dia fins el dia que marxis? - aquí no va respondre que sí, només va somriure.

També va donar moltes explicacions en txec. No vaig entendre res, però vaig escoltar-ho tot mentre tothom menjava. Alguns es van fer un cafè. Altres van seguir amb les màquines mentre mastegaven, No va ser gaire precís de cap a on anirà en la traducció anglesa de la conversa. Encara no s'ha comprat la motxilla de viatge. Potser també farà inter-rail.

Potser no torno a escriure sobre ell al bloc, ja que no el veuré gaire més. Han aconseguit convèncer'l de què transmeti la seva saviesa jedi sobre un programa tipus Presto que fan servir aquí a algú altre abans de plegar del tot; unes dues setmanes. Un bon company. Que tinguis sort!!

(*) El berenar és per la tarda, gent de Mallorca.

EL DIA QUE VAIG FER UN NINOT DE NEU

El dia que vaig fer un ninot de neu la màxima temperatura era d'un grau positiu. Potser volia dir que havia passat l'onada de fred, però a mi em semblava que havia pujat la temperatura perquè la nit havia estat ennuvolada. Tantmateix de bon mati va nevar i sortir de la casa amb una nevada de película, amb floquets de neu caient suaument, em va fer somriure. 

Els catalans no som garrepes; ens agraden les
coses de franc com una dolça nevada al matí.

El problema quan puja la temperataura és que la neu es fon però només una mica i es torna gel. Per sort els conductors d'skodas són prou prudents a la carretera. Aquí els skoda són els cotxes més populars. Un dia vaig veure un seat i li vaig voler fer una foto però se'm va escapar.

Tornant a la neu: el cotxe estava cobert d'una fina capa de 5 cm de neu, així que vaig fer servir el neteja-parabrises i a la primera tota la neu va caure del vidre. I a l'instant, el vidre es va entelar amb gel. Bah, no passa res. Ho tornem a netejar i... no surt. i s'entela encara més amb gel. És magia?

Li tiro aigua. Deixo unes clapes. Passo el neteja-parabrises. Marxa el gel. Visca!! Al segon es torna a entelar amb gel. És broma? Mentres, el cotxe fent run run davant de la casa.

Cal més energia!! Torno a tirar-hi aigua i poso el neteja parabrises a tota velocitat. S'envà i al cap de 3s torna a fer-se el gel. Gastaré tota l'aigua? I demà què faré? Tanta humitat ambiental hi ha? Vols dir que un grau centígrad és prou per a provocar aquesta gebrada instantània?

Bé, doncs anirem tirant... a base de dolls d'aigua i de velocitat, vaig mantenir a ratlla el gel instantani (instagel). Fins que vaig arribar a l'autopista. Allà el camió de davant em tirava neu i empitjorava el procés. Així no farem res.

De sobte un unicorn amb la crinera irisada va baixar del cel i em va fer una revelació telepàticament: posa la calefacció contra el parabrises.

El final de la història és tan previsible que no té cap gràcia. 

Des del gran finestral de la feina es veien els camps nevats i la pujada de les temperatures significava que aquella seria una de les últimes vegades que ho veuria tot així de blanc. Tret que tornés a nevar, és clar. Aquella zona de Txèquia és una gran plana agrícola delimitada per dues serralades de poca altitud on les coníferes prosperen. Recorda una mica al Vallès.

Quan vaig tornar a la casa, la neu encara era flonja. N'hi havia tanta al pati que vaig tenir la pensada de fer un ninot de neu. Aixó havia de ser super fàcil, com a les películes. Fer rodar una bola de neu i que es faci gran tota sola. La realitat és que cal molta neu, la bola de neu la pots fer rodar però no creix i s'ha d'anar afegint la neu a pegots. També cal estar molt temps a fora agafant fred. No em va sortir gaire gran però si ben xulo. Amb unes fulles seques vaig fer-li els ulls i la boca. I allà va quedar, presidint el jardí i vigilant la porta de darrera de la casa.

L'artista va posar els guants a assecar i es va dutxar amb aigua calenta. Ja s'havia fet l'hora d'endreçar la casa i de presentar al guardià de neu a la familia per video conferència. Visca la neu! Visca el gas natural! Visca internet!!!

EL DIA QUE VAIG FER UNA TRUITA

Un cop dominats els tres supermercats de la ciutat, que a més estan l'un al costat de l'altre i de l'altre, ja podia fer una compra econòmica en condicions.

Els catalans no som garrepes: canviar de supermercat només pel fet que els cereals estan a meitat de preu és optimitzar la despesa per a no reduir el marge.

I d'entre totes les coses que vaig comprar hi havia un sac de patates i mitja dotzena d'ous. En efecte, aquests són tots els ingredients necessaris per a fer una truita de patates. Comprar a Txèquia té la seva gràcia:

En un dels supers, l'home que hi havia a la porta em va començar a dir coses. Resulta que aquell home, vestit sense uniforme i sense panxa, era el de seguretat. Després d'una conversa molt curta, ell en txec i jo en castellà, vaig entendre que al super no es pot entrar sense carro. Ara que hi penso el dia anterior també m'ho van dir, però era a l'altre super. La moneda d'euro serveix aquí també per a treure el carro. La zona dels carros, tota molla, convidava a relliscar i a caure de manera ridicula a terra, però recordant a Arya Stark, la vaig mirar fixament i li vaig dir: "Not today".

En un altre dels supers, del qual en vaig sortir sense comprar res, un senyor del Pakistan em va venir darrere corrents i dient "pane!", "pane!". No li vaig fer gaire cas, perquè d'entrada no conec a ningú que em vulgui saludar, i perquè tampoc volia que m'inflessin el cap amb ofertes de pa. Però em va aturar de totes totes i em va començar a parlar amb aquella llengua eslava que fan servir tots aquí. I com que semblava entre molest i enfadat, li vaig canviar a l'anglès i resulta que m'estava cridant l'atenció perquè no havia sentit l'alarma antirobatori. Així que el vaig agafar de la maneta i me'l vaig endur cap a l'arc de l'alarma. Vaig entrar i sortir, però no va pitar; l'home ja estava content i va deixar d'insistir que em buidés les butxaques. Buidar les butxaques, jo? Hi guardo tantes coses que seria com perdre mitja hora de la meva vida.

Jo a les caixeres els dic "hola" en Txec. Quan acaven de marcar-ho tot, elles em deixen anar un reguitzell de paraules que deuen voler dir "com voldrà pagar, efectiu o targeta?" Jo responc "kartou". I a vegades em miren amb cara rara i a vegades, no.

Comprar sense dominar l'idioma és possible. Els tetrabrick de llet, tenen la mateixa fila. La majoria d'envasos tenen una foto del què se suposa que hi a dins. La fruita i la verdura, no tens ni idea com es diuen allà, però la tries tu, i tu si que saps quin nom li poses. L'aparador de carn té uns cartellets molt macos que només has de llegir en veu alta i després, quan la carnissera et mira extranyada perquè no li contestes, aixecar tans dits com unitats vulguis. Altres productes més tècnics, com els detergents, l'oli o les conserves, has de mirar una mica més l'etiqueta. De poc que no compro suavitzant en comptes de sabó per a la rentadora. Aquí resulta ser molt útil tenir internet al mòbil i fer servir una aplicació de google amb la què enfoques l'etiqueta amb la càmera i te'n superposa la traducció. (Aquesta aplicació me la van recomenar els companys de la feina. Fins llavors el què jo feia era escriure lletra per lletra la paraula txeca en el traductor d'internet.)

Total, que alguns dies després es va donar l'ocasió de fer una truita de patates per a sopar. Nevaba fora, però tot estava controlat ja que havia anat al super amb prou èxit i tenia de tot... Primer pas: pelar les patates (posa't a netejar la fusta i a canviar la bossa de brossa). Segon pas: fregir les patates. Però, espera, que l'oli que tinc és una ampolla ridícula d'oli 0,4º que vaig comprar a preu d'or per a amanir... Havia d'haver comprat oli de girasol. Doncs sense oli... Segon pas bis: bullir les patates. Al cap d'una estona les vaig punxar i estaven crues encara. Les vaig deixar una estona més, però tampoc. I per a què bullin no cal potser que l'aigua bulli? Però si no bull... és que el fogó és massa petit, no? Tornem-hi. Segon pas ter: bullir les patates.  Tallar-les a ronadxes. Però es desfan. Tallar-les a trocets. Tercer pas, batre ous. Controlat. Quart pas: abocar-ho tot a una... xxxxxxxxx. Què faig ara, si en aquesta casa no hi ha cap #*!!@ß## paella????????!!!! Quart pas bis: agafar una olla plana que té nanses i mànec i abocar-ho tot allà. Cinquè i ultim pas: Amb la rasera, desenganxar-ne les vores i donar-li la volta. Com que la quantitat de patata excedia el líquid (ou), batre més ous i afegir-los-hi. Temps total de preparació: una hora i quart.

Resultat: una acceptable deconstrucció de truita de patates de cinc ous, que no vaig poder acabar-me i que vaig fer servir per a la carmenyola del dia següent. Sí, exacte, els meus companys em van preguntar què era aquella massa informe i vaig admetre que potser jo no era el millor cuiner del món. Però quedava bé amb la salsitxa picant d'acompanyament.

Escena oculta: Abans de netejar aquella mena de paella txeca que havia quedat ennegrida per la part de dins, vaig desenganxar-ne les parts sòlides que hi quedaven adherides. Algunes van anar a parar al desguàs, però vaig desmontar-ne el filtre, les vaig agafar i les vaig llençar a la gallede de RSU. Vaig deixar la paella txeca en remull i al dia següent li vaig tirar aigua calenta per si de cas. Però llavors vaig anar a posar la rentadora. Quan vaig tornar a la cuina, la pica gairebé vessava. I jo super amoïnat perquè potser havia embussat el desguàs. Així és com vaig aprendere que en aquella cuina de Txèquia el filtre es pot tancar i convertir-se en tap. (I a fregar amb fregall metàl·lic)

EL DIA QUE EL MEU GOS VA TROLEJAR LA TROLEY

La maleta era feixuga. Com no havia de ser-ho, amb tota la roba d'abric?? Era difícil de moure i no semblava que rodés gaire bé. Però amb els anys que té no m'extranyava gens. És més, hauria fet bé de provar-la abans de sortir però al cap i a la fi no en tenia d'altra (i no pensava comprar-ne cap altra!!).

Els catalans no som garrepes; la nostra economia domèstica intenta allargar la vida útil de l'immobilitzat material molt més enllà del seu periode d'amortització.

És una sort viure a prop d'una estació de tren, per a on a més passa la línia de tren amb destinació a l'aeroport. Però RENFE, sempre disposada a donar un cop de mà al viatger (en el sentit més literal de l'expressió) tenia en marxa una vaga de maquinistes i a l'hora unes obres planificades per a aquell cap de setmana entre les estacions del Prat de Llobregat i l'Aeroport del Prat de Llobregat. O més ben dit, l'aeroport Josep Tarradelles (o com s'escrigui). Total, que en comptes de l'aeroport del Prat ara és l'aeroport d'en Pep. Ves.

I com que calia estalviar la bateria del mòvil doncs el cas era entretenir-se mirant la gent. Però com que no hi havia gent, el cas era pensar en alguna cosa de profit, com per exemple amoïnar-se que la duresa del material de les rodes és inferior a la duresa del paviment genèric. I que per tant una roda que no gira, per efecte de la fricció pateix un desgast i que quan el temps tendeix a infinit acaba convertida en un semicercle. I això sí que amoïna. Perquè pesa. Però... per què no roda?? girem la maleta.

Quan tens tot el temps del món per a pensar, a vegades ho fas. Al girar la maleta em vaig adonar que hi havia un manyoc de pels de gos entortolligats als eixos. I és que els últims dies, el gos havia volgut dormir a prop de la maleta i com que està mudant el pel... doncs que el gos m'ha trolejat. Així que vaig dedicar la resta del viatge a arrencar els pels un a un fins a on vaig poguer, de manera que la maleta per fi va poder rodar. De fet amb dues rodes n'hi havia prou però això ho vaig descobrir després, quan el tren va arribar al final del seu recorregut i en vaig baixar.

El metro que va a l'aeroport d'en Pep està tot sortint de l'estació de rodalies. Uns treballadors de RENFE molt amables em van indicar com arribar-hi i també em van dir que aquell dia no calia comprar bitllet de metro, perquè com hi havia obres, el mateix bitllet de tren ja valia. Ara em penedeixo d'haver-me passat una hora al telèfon d'atenció al viatger de RENFE, encara que jo volia estar segur i super segur si hi hauria tren o no el dissabte, i de què en cas de què el tren només arribés al Prat, saber quines opcions hi hauria per a arribar l'aeroport... que no fossin el taxi....

Ja en el metro, davant d'unes portes automàtiques que s'obren soles, un altre viatger se'm posa al costat i em pregunta:

- ¿Este es el metro para ir a la T1?

Damunt la porta, davant mateix de nosaltres un rètol LED anunciava cíclicament: AEROPORT T1.

- Sí, es este. - Somriure amable.

A l'aeroport, després d'haver sobreviscut a un viatge dins d'un metro sense conductor, vaig facturar la maleta que rodava ja prou bé i vaig matar l'estona caçant Pokemons o enviant missatgets. Del vol no en parlaré gaire, ja que tothom sap que els vols a Praga amb certa companyia aèria tenen seients estrets, no respecten les separacions del COVID entre passatgers, venen loteria i parlen pel micròfon amb desgana. Tenia al costat una parella, català ell, txeca ella, amb un nen d'any i poc, que es movia, picava tot el que tenia al seu abast amb les mans i els peus, assenyalava els dibuixos d'emergència en els què un senyor posava una armilla inflable a un nen i deia: NEN, PAPA. I el pare que li deia: això és el què li fan aquí als nens marranos, he, he*. Però he de reconeixer que la mare deia tot el possible per a què el nen no em molestés.

El cel ennuvolat que amagava la vista aèria dels alps va suscitar certa sopresa a l'aterrar a Praga. Els camps tenien clapes de neu, Fora de l'avió també feia fred de neu. Però en un tres i no res vaig arribar al meu allotjament pels dos primers mesos: una caseta amb la calefacció a tota pastilla.

Qui diu que no vaig tenir una càlida benvinguda?

(*) Per què quan el mascle alfa fa una gracieta i ningú li riu, la repateix fins que algú somriu o fins que se n'adona que potser fa el ridícul.

UN ALTRE CATALÀ A L'EXTRANGER

 A l'extranger, que no a l'exili.

Aquí comença el recull d'anècdotes d'un tema del què s'han escrit altres blogs i que fins i tot tracten iutubers*. Amb una periodicitat discutible i una llengua no reconeguda pel corrector de blogspot, desitjo que les entrades següents us facin treure un somriure mentre penseu en mi. I de per què no està escrit en la llengua de l'imperi, que és la que normalment faig servir... doncs per canviar. Tot sigui provar coses noves (i no oblidar-ne l'ortografia).

Perquè no podem provar sort a l'extranger? La paperassa no és tan feixuga com a anys enrera i amb l'auge dels partits d'extrema dreta sembla que no hagi d'haver problemes d'integració. A més l'índex de destrucció d'indústria és molt més baix. 

Diuen que tot viatge comença amb un comiat. No feu cas als emos!! Tot viatje comença amb una idea, que és precisament la de anar a un cert lloc. Així doncs... farcell i a lo poble!!!!

(*) Podem provar de normalitzar paraules extrangeres.