Els catalans no som garrepes; la nostra economia domèstica intenta allargar la vida útil de l'immobilitzat material molt més enllà del seu periode d'amortització.
És una sort viure a prop d'una estació de tren, per a on a més passa la línia de tren amb destinació a l'aeroport. Però RENFE, sempre disposada a donar un cop de mà al viatger (en el sentit més literal de l'expressió) tenia en marxa una vaga de maquinistes i a l'hora unes obres planificades per a aquell cap de setmana entre les estacions del Prat de Llobregat i l'Aeroport del Prat de Llobregat. O més ben dit, l'aeroport Josep Tarradelles (o com s'escrigui). Total, que en comptes de l'aeroport del Prat ara és l'aeroport d'en Pep. Ves.
I com que calia estalviar la bateria del mòvil doncs el cas era entretenir-se mirant la gent. Però com que no hi havia gent, el cas era pensar en alguna cosa de profit, com per exemple amoïnar-se que la duresa del material de les rodes és inferior a la duresa del paviment genèric. I que per tant una roda que no gira, per efecte de la fricció pateix un desgast i que quan el temps tendeix a infinit acaba convertida en un semicercle. I això sí que amoïna. Perquè pesa. Però... per què no roda?? girem la maleta.
Quan tens tot el temps del món per a pensar, a vegades ho fas. Al girar la maleta em vaig adonar que hi havia un manyoc de pels de gos entortolligats als eixos. I és que els últims dies, el gos havia volgut dormir a prop de la maleta i com que està mudant el pel... doncs que el gos m'ha trolejat. Així que vaig dedicar la resta del viatge a arrencar els pels un a un fins a on vaig poguer, de manera que la maleta per fi va poder rodar. De fet amb dues rodes n'hi havia prou però això ho vaig descobrir després, quan el tren va arribar al final del seu recorregut i en vaig baixar.
El metro que va a l'aeroport d'en Pep està tot sortint de l'estació de rodalies. Uns treballadors de RENFE molt amables em van indicar com arribar-hi i també em van dir que aquell dia no calia comprar bitllet de metro, perquè com hi havia obres, el mateix bitllet de tren ja valia. Ara em penedeixo d'haver-me passat una hora al telèfon d'atenció al viatger de RENFE, encara que jo volia estar segur i super segur si hi hauria tren o no el dissabte, i de què en cas de què el tren només arribés al Prat, saber quines opcions hi hauria per a arribar l'aeroport... que no fossin el taxi....
Ja en el metro, davant d'unes portes automàtiques que s'obren soles, un altre viatger se'm posa al costat i em pregunta:
- ¿Este es el metro para ir a la T1?
Damunt la porta, davant mateix de nosaltres un rètol LED anunciava cíclicament: AEROPORT T1.
- Sí, es este. - Somriure amable.
A l'aeroport, després d'haver sobreviscut a un viatge dins d'un metro sense conductor, vaig facturar la maleta que rodava ja prou bé i vaig matar l'estona caçant Pokemons o enviant missatgets. Del vol no en parlaré gaire, ja que tothom sap que els vols a Praga amb certa companyia aèria tenen seients estrets, no respecten les separacions del COVID entre passatgers, venen loteria i parlen pel micròfon amb desgana. Tenia al costat una parella, català ell, txeca ella, amb un nen d'any i poc, que es movia, picava tot el que tenia al seu abast amb les mans i els peus, assenyalava els dibuixos d'emergència en els què un senyor posava una armilla inflable a un nen i deia: NEN, PAPA. I el pare que li deia: això és el què li fan aquí als nens marranos, he, he*. Però he de reconeixer que la mare deia tot el possible per a què el nen no em molestés.
El cel ennuvolat que amagava la vista aèria dels alps va suscitar certa sopresa a l'aterrar a Praga. Els camps tenien clapes de neu, Fora de l'avió també feia fred de neu. Però en un tres i no res vaig arribar al meu allotjament pels dos primers mesos: una caseta amb la calefacció a tota pastilla.
Qui diu que no vaig tenir una càlida benvinguda?
(*) Per què quan el mascle alfa fa una gracieta i ningú li riu, la repateix fins que algú somriu o fins que se n'adona que potser fa el ridícul.
No hay comentarios:
Publicar un comentario