EL DIA QUE VAIG ANAR A L'HOSPITAL

Un dia de primavera com qualsevol altre em va pujar la mosca al nas. Em feia mal el costat dret. Notava com un bony (però no el pastisset de xocolata). Què es fa amb les coses importants? Deixar una nit de reflexió.

Al matí següent encara em feia mal i, de tant en tant, unes fiblades molt incòmodes. La reflexió nocturna m'obria 3 possibilitats: 

1. Com que no faig esport i em passo el dia assegut, tinc un estrenyiment de cal Déu.
2. Com que estic a la dècada que estic, hauré fet un sobre esforç i m'ha sortit una hèrnia.
3. Apendicitis.

M'havien explicat que normalment vas a un metge, i que si és greu, et deriva a l'hospital. Fa bastants dies vaig demanar a la mútua que m'envies un llistat de metges i encara no l'havia rebut. Vaig buscar a internet i en vaig trobar un munt. Vaig començar a trucar i l'únic que em va agafar el telèfon em va dir, que truqués la setmana següent, que estava de vacances.

Com que em trobava en un atzucac, vaig sortir a fer una volta. Com a mínim mataría la primera possibilitat. Al cap d'una estova vaig notar que caminar feia el dolor més fort. Al final vaig entendre que si ja era prou grandet per a què em sortís una hèrnia, també era prou grandet com per anar sol a l'hospital, que a més tenia davant de casa, i preguntar si m'atenien allà o en una altra banda.

I això vaig fer, però a pas de tortuga, perquè em feia mal. Vaig tornat al pis, vaig agafar la tarjeta de la mútua i les claus de casa, i vaig anar cap a l'hospital, que aquí en diuen clínica. Entrar no va ser gens fàcil. Primer havia de veure quina era l'entrada principal, així que em vaig ficar per un carreró fins que, oh sorpresa, vaig trobar un rètol que deia: "entrada principal ->" i que portava a un altre rètol que deia "<- entrada principal" i que portava a un altre que deia "<- entrada principal". Però no hi havia cap porta amb un rètol vermell que digués: "ENTRADA PRINCIPAL".

Total, estàvem de proves, no? Això es com escape room però al revés. Jo sóc el jugador i el que vull fer és entrar. Vejam les opcions:

• Una porta amb coloraines amb rètol que posa "clínica infantil". Quan tinc una crisis d'asma m'atenen a pediatria. Però no sembla que sigui el cas.
• Una porta amb un timbre que diu si us plau de 22h a 6h truqueu al timbre. A sobre hi diu "urgències". La porta esta tancada. No té la pinta de ser allà.
• Una porta giratòria amb un guarda de seguretat. Pot ser.

El guarda de seguretat em crida amablement l'altenció perquè no he resseguit el recorregut marcat amb una corda per a entrar. Li vaig fer entendre que si volia qualsevol mena de diàleg havia de parlar a poc a poc i sense paraules extranyes. Tot amabilitat: em va acompanyar de la maneta, em va preguntar que si venia de visita i em va oferir un formulari COVID ISO 9001 - traçabilitat. Se'm va desmuntar el tema quan em va preguntar el número d'habitació a on anava, 

- No, no, senyor meu, joc vinc de visita però que algú em visiti a mi, que em fa mal el costat.

- Doncs entri per urgències.

- La porta que està tancada?

- Això mateix.

Doncs cap a la porta número dos.

El misteri del timbre: Encara no eren les 22h. Calia picar el timbre i tornar a fer el passarell?

Què haguéssiu fet? Doncs jo vaig picar-hi.

I, sorpresa, ningú hi contestava.

Per sort va sortir una parella per la porta i, ja que estava oberta, m'hi vaig esmunyir.

Següent pas: ascensor o escales?

Um... passo de quedar-me tancat a un ascensor.

Aixi que AU vaig pu...AU...jar les AU escales.

Allà hi havia un taulell amb una cua de 2 persones. Això es urgències? I la cua del triatge? Darrere el vidre blindat d'alta seguretat no hi havia ningú. Vaig preguntar a la persona número 1 si ell era l'ultim i em va dir "no, no". Doncs ja no calia preguntar més. Però tornem a les opcions:

• Finestreta sense rètol.
• Finestreta per a persones amb dificultats respiratòries.
• Finestreta per a alienígenes (exacte, mai vaig saber què hi deia)

En aquest cas l'opció a triar era irrellevant. No hi havia ningú. Eh... espera...

Una senyora amb cabell arrissat i bata blanca treu el cap. La persona número 2 fa un pas enrera. Em toca a mi? Vaig i pregunto. Doncs sí, l'entrada era aquí. Em van fer passar directament al cúbícul 2.

El procés de diagnosi me'l salto. Em van ficar un pal pel nas per a comprobar que no tenia COVID i després em van passar per un aparell i per un altre i em van fer preguntes i van venir 2 o 3 metges diferents. La meva impressió va ser molt bona. Em van descartar l'estrenyiment, l'hèrnia i l'apendicitis i a canvi em van fer robar la carta de "pedres a la vesícula biliar" i la carta de "pinsament dels nervis de l'esquena". Vaig girar dos manas blancs i em van portar amb cadira de rodes a la tercera planta. Ingressat. En aquest punt se'm va acabar la bateria d'un mòvil i l'altre estava al 15%, com quan als transformers se'ls esgotava l'energia.

L'habitació tenia una altra persona, un pacient impacient. El vaig saludar amb tota la simpatia del món i em va explicar la seva història: Un dia estava tranquilament menjant i no va poder empassar-se el menjar: un tumor benigne al esòfag. Pobret. Li va molestar molt que li preguntés un parell de paraules que no vaig entendre, però jo quina culpa tinc de què els bàvars facin la A com una O (i a més, no ho fan sempre) i que s'ennueguin amb la R? Per a calmar la cosa, li vaig preguntar que si tenia un carregador de mòvil per deixar-me i em va sortir per petaneres: que si hi ha molts tipus de mòvils i que ell no sabia què necessitava, Al dia següent se'l van endur i no va tornar.

Més bones notícies, li vaig preguntar a l'infermera si em donaven de menjar i em va dir que no. Que si m'havien d'operar, que millor amb l'estòmac buit. I aigua? Que me la portava de seguida. --- Mai em van portar aquella ampolla d'aigua. Al dia següent vaig preguntar a una altra infermera que si l'aigua de l'aixeta era potable. Em va mirar amb cara rara i em va dir que si... gluc, gluc...

Total, que l'endemà va ser revelador. Vaig trobar un carregador de mòbil entre les coses d'un ex-pacient, que no tornaria, i problema solucionat. A més una altra infermera em va dir que havia de beure molta aigua i quan em va veure anar a beure al lavabo va dir "Senyor, ja li porto una ampolla d'aigua".

I vaig concedir audiència a una desena de metges. Al capdavant, una metgessa que estava seguint fil per randa el decàleg del metge novell: "to simpàtic, interès pel meu estat..." però quan va arribar al punt de "preguntar els síntomes" va a començar a fer servir paraules tan extranyes com "fetge", "ronyons", "pinsament" que evidentment la professora d'alemany no t'ensenya. Aquí és on vam tenir un petit problema de comunicació, que va intentar resoldre sortint-se del guió: 

- D'on vostè?

- Qui lo què? (oració sense verb?)

- Nacionalitat?

- Com? (i el cas és que aquesta paraula em sona molt)

- Land?

- Sí, jo mateix.

La pobre em va fer una cara com si li estigués prenent el pèl. Un company seu va dir:

- Pais?

Home, així que que s'entén.

- Monarquia bananera d'espanyistan.

- Tenim un company que parla el seu idioma.

- Sí, fríjoles. - Va fer un pas endavant. - Platiquemos un rato güei.

Aquí em va fer una bateria de preguntes i em va dir que els meus síntomes no quadraven amb la les cartes que m'havien donat. I que la prova que m'havien promés per a l'esquena tenia una llista d'espera molt llarga. Que s'ho havien de pensar i que mentres em tornaria a mirar l'uròleg.

Una senyora en edat de prejubilació em va portar una cadira de rodes. 

- Puc caminar.

- No.

- De debò - em sabia greu, pobra dona.

- Normes de l'hospital.

El despatx de l'uròleg estava decorat amb models d'implants de penis. Em va fer uns tocaments i em va confirmar que tenia pedres. Que estaven molt avall. Doncs d'aqui devien venir els dolors dels últims 2 o 3 mesos... eren les pedretes fent una conga per a sortir. El tractament és un infern; veure aigua i passejar. Com patiré...

Nota: Segons qui em parlava del tema, només hi havia una pedra, o bé n'hi havia moltes. Ja es veurà.

Vaig tornar a peu.

Al cap d'una estona va tornar a venir la metgessa del decàleg. Em va començar a explicar que... i a la segona pregunta es va ratllar i em va dir

- Sap què, millor si aviso al meu company mexicà.

- Ah, molt boma idea.

I aquí és on em vaig quedar esperant, avorrit... perquè no venia ningú i jo no sabia si m'operarien de la vesícula biliar o no. S'havien endut el carregador de mòbil i no m'havien posat cap nou company d'habitació a qui demanar-ne un!!!!

Vaig sol·licitar audiència del metge mexicà i va trigar a venir. Però quan ho va fer, em va explicar la història sencera. És que tenia el combo de jugar la resonància per a l'esquena i podia ciclar la vesícula biliar per a poder baixar la pedra del ronyó, però no hi havia manà per a tot. I s'ho estaven pensant.

EL·LIPSI

Al final em van comunicar que no m'operaven, perquè pensaven que la pedra de la vesícula no era la causa dels dolors. Que ja sabia què fer amb l'altra pedra. I que em portarien l'alta. Alta que va trigar tota una vida... mentres em vaig fer amiguet d'un iaio que estava a l'habitació 10 i que tenia carregador de mòvil. 

Tot correcte. Cap a casa, a fer rentadores que l'endemà te'n vas a Txèquia.

Proveu de llegir-ho en català.

EL DIA QUE EM VAN PRENDRE EL PÈL

Tot va començar un dissabte a la tarda, que jo estava tranquil fent allò què fan els enginyers quan no treballen, quan vaig rebre una trucada de canvi de plans. I és que en comptes d'anar a Txèquia el diumenge a la tarda en cotxe perquè em venien a buscar, havia d'agafar el primer tren el diumenge al matí.

Au va, que no serà tant. Vaig fer la maleta amb la roba agafada directament de l'estenedor, gairebé eixuta i vaig sortir del piset amb empenta, ja que hi havia mitja hora caminant fins a l'estació i no semblava tant. El soroll de la meva maleta rodant per al vorera la matinada del diumenge de ben segur era el delit dels veins. Al cap de poc va començar a ploure: una pluja fina gens molesta i que no preocupa, però mulla. Per sort allà mateix hi havia la marquesina de l'autobús que va cap a l'estació.

A Baviera les parades d'autobús es marquen amb una "H". Cada cop que en veig una li dono voltes al significat. De moment m'he fet la película que en alemany autobús s'escriu amb H: hautobús. MEMOtècnia, en diuen. N'hi ha amb marquesina, n'hi ha que són un post i ténen un cartell amb horaris que ningú es dedica a arrencar quan s'avorreix. Cartell que diu, que en diumenge, no hi ha autobusos fins a les 11 del matí. Ni un cotxe al carrer.

Vaig arribar a l'estació xop i, sí, al cap de dos dies estava refredat. Allà a l'estació un home tot renegant davant de la màquina expendedora dels bitllets, em va confondre amb un alemany i em va preguntar que si tenia canvi de 50€. Pobre home, parlava l'alemany pitjor que jo. Li vaig preguntar si parlava anglès i resulta que sí, perquè era de Libèria (i sí, era negre, encara que no tingui cap incidència en aquesta història). Tot i així li vaig donar la resposta estàndard de supervivència de que jo només pagava amb tarjeta. També li vaig suggerir que li demanés canvi a la senyora de la botiga de pastetes. La senyora Bäcker (no sé, per dir-li d'alguna manera) li va contestar amb educació però amb fermesa que la seva feina no és donar canvi als viatgers, sino vendre pastetes (sic). Que si volia alguna cosa de la botiga. Així que el viatger va acabar comprant una pasta i amb el canvi, un bitllet de tren.

El tren em va sorprendre. No perquè estigués gairebé buit (en diumenge i de matinada és llògic). Sino perquè feia el soroll d'un autobús. Era un tren dièsel!! Super nou per dins i per fora. Vaig gaudir del paisatge bucòlic de petits boscos de gimnospermes i petits estanys amb ànecs de coll verd mentre escoltava riffs de guitarra elèctrica i melodies passades de revolucions.

En arribar a l'estació següent, canvi de tren. El revisor em va preguntar que a on anava. Quan li vaig dir que a Praga, vaig notar un decalatge en la seva reacció. Tot sospitant haver-me equivocar de tren li vaig preguntar si aquest tren era el què anava a Praga i llavors em va explicar que sí i no. Que aquest era el tren fins a la frontera i que allà agafava el de Praga. Ah caram. Ja havia desxifrat el bitllet. En total havia d'agafat dos trens diesel (autobusos sobre rails) i un tren de llarga distància.

La següent parada: estació a Txèquia. Ideal. El tren següent passava al cap d'una hora. Jo encara estava xop i a l'estació hi corria aire; com a totes les estacions... excepte potser Passeig de Gràcia. Hi havia una botiga de pastetes amb nom alemany, que estava tancada però ja tenia una cua de gent. La pobra dona que la va obrir, ho va fer amb por, perquè la gent afamada va entrar-hi al crit d'endavant les atxes.

El tren va arribar amb retard. Era un tren "vintage" amb camarots i seients de cuir però equipat amb internet (encara que es tallava) i endolls per al portàtil. Quina delícia. Prest vaig desplegar la tauleta i a sobre vaig posar-hi el portàtil, vaig endollar els auriculars i de cop i volta el temps va ser irrellevant. Veure com crucifiquen la Su-metal ajuda a oblidar que portes dues hores dient-li als teus otolits que no es revolucionin, però al final sempre guanyen la batalla. Així vaig arribar a Praga, amb la roba humida, més marejat que un granissat i insensibilitzat per la biodramina. Per sort la comunicació amb la familia no va faltar durant tot el trajecte.

Aquí va començar l'estada número 2 a Txèquia, plena de facècies de la feina, que no venen al cas. El dia següent, dilluns, vaig demanar a la senyora Katja de l'hotel que a on podia tallar-me els cabells. Va costar entendre-m'hi perquè ella em va dir que parlava anglès, però en realitat no. Com a persona pragmàtica que intento ser, vaig optar per la mímica i va funcionar. Vaig aconseguir hora per a la setmana següent. El meu amic ucranià em diu que és la típica eficiència txeca. Però en defensa de la senyora Katia, val a dir que em va donar un plànol DIN-A3 a color amb l'ubicació de l'hotel i de la perruqueria, un telèfon de contacte, la data i l'hora per escrit, no fos que hi hagués confusions.

El perruquer era un nano molt eixerit. Parlaba anglès fluit en plan monòleg. Al cap d'una estoneta m'havia explicat des de coses del covid, de climatitzacions, del temps, del poble, del caràcter txec, de la seva xicota de Nigèria, de la seva afició a viatjar i també una mica de crítica al comunisme, Semblava que encara quedava conversa per estona, pero em va llevar la capa i va dir: "Ja està".

M'apropa el mirall al clatell i em fa una passada a una velocitat supersònica, mentre em preguntava afirmant que havia quedat bé. Li vaig demanar una correcció al clatell. Em va donar la raó i a l'hora va defensar el seu criteri estètic. Li vaig demanar una mica més curt de dalt i em va expressar el seu dubte respecte la longitud desitjada mentre em tranquilitzava dient-me que quedaria bé. M'havia deixat una patilla més llarga que l'altra i vaig demanar-li un retoc de paritat, que no va entendre fins el tercer intent. Quan em vaig passar la má pel darrera, vaig descobrir que m'havia deixat un floc de cabells sense tallar. Li vaig demanar que ho arreglés i no va posar-hi pegues però va opinar que si tallava més es veuria extrany. En una altra banda del cap passava el mateix.

- M'agrada que em diguis el què no t'agrada, perquè la gent del poble, no em diu res i al cap d'uns dies torna i es queixa.

- Va, noiet, què et dec?

- 200 corones.

- Cap problema, aquí tinc la targeta.

- No tinc datàfon.

- Doncs jo no tinc efectiu.

- Tranquil, que l'efectiu és una cosa de l'edat del bronze. - Treu el seu mòbil i es queda esperant que jo faci el mateix.

- No puc pagar amb el mòvil.

Abans de què es posés nerviós li vaig proposar:

- Mira, anem a l'hotel, que allà et paguin i que m'ho carreguin al compte.

Sortim, tanca la perruqueria i comença a tirar cap a la plaça major.

- On vas?

- Al teu hotel.

- T'hi duc en cotxe si vols.

- No cal si està aquí mateix.

- El meu hotel està al costat de l'estació de tren. Això és passat el riu a l'altra banda del poble.

- Ah... doncs quina casualitat si hi visc al costat. Si, no tinc problema en què m'hi duguis.

Quina paciència.

Quan vam arribar a l'hotel, la senyora Katja ja no hi era. Estava a casa sopant. Sí en efecte, l'hotel era una mica "d'estar per casa". A la recepció sempre hi havia un rètol amb un número de telèfon mòbil a on s'hi llegia "estic pels puestos, truca'm i ara vinc". La vaig trucar i vaig demanar al perruquer que s'entenguéssin en txec. Quan va penjar em va dir que cap problema, que estava tot lligat.

I un be negre.

Al dia següent em va senyora Lydia em va dir, que si li pagava el perruquer. Vaig treure la targeta i oh sorpresa, em va dir que havia de ser en efectiu.

Li vaig explicar en alemany, perquè la Lydia "parlava" alemany, que no havíem quedat així, que bla bla bla bla bla bla. I ella em va mirar amb cara de m'importa un rave i em va dir que no podia cobrar-me amb tarjeta perquè el perruquer no estava obligat a fer factura. Total, que el noiet cobrava en negre. Que si no tenia corones jo havia de pagar amb euros. 200 corones, és a dir 10 €.

Això és el que li vaig ensenyar al meu mòbil. Va fer cara de "i doncs, no ha colat" i li vaig dir que li pagaria a la seva companya Katja, amb jo qui havia parlat. Només em faltaria això, haver-ho de pagar dos cops.

Doncs ja sabeu com vaig solucionar el meu problema d'imatge. A Alemanya trobar una perruqueria era missió impossible degut al COVID. La solució era molt fàcil: cinc hores de tren, una hora de cotxe i una setmana d'espera. Com és que no hi havia pensat abans?