EL DIA QUE VAIG ANAR A L'HOSPITAL

Un dia de primavera com qualsevol altre em va pujar la mosca al nas. Em feia mal el costat dret. Notava com un bony (però no el pastisset de xocolata). Què es fa amb les coses importants? Deixar una nit de reflexió.

Al matí següent encara em feia mal i, de tant en tant, unes fiblades molt incòmodes. La reflexió nocturna m'obria 3 possibilitats: 

1. Com que no faig esport i em passo el dia assegut, tinc un estrenyiment de cal Déu.
2. Com que estic a la dècada que estic, hauré fet un sobre esforç i m'ha sortit una hèrnia.
3. Apendicitis.

M'havien explicat que normalment vas a un metge, i que si és greu, et deriva a l'hospital. Fa bastants dies vaig demanar a la mútua que m'envies un llistat de metges i encara no l'havia rebut. Vaig buscar a internet i en vaig trobar un munt. Vaig començar a trucar i l'únic que em va agafar el telèfon em va dir, que truqués la setmana següent, que estava de vacances.

Com que em trobava en un atzucac, vaig sortir a fer una volta. Com a mínim mataría la primera possibilitat. Al cap d'una estova vaig notar que caminar feia el dolor més fort. Al final vaig entendre que si ja era prou grandet per a què em sortís una hèrnia, també era prou grandet com per anar sol a l'hospital, que a més tenia davant de casa, i preguntar si m'atenien allà o en una altra banda.

I això vaig fer, però a pas de tortuga, perquè em feia mal. Vaig tornat al pis, vaig agafar la tarjeta de la mútua i les claus de casa, i vaig anar cap a l'hospital, que aquí en diuen clínica. Entrar no va ser gens fàcil. Primer havia de veure quina era l'entrada principal, així que em vaig ficar per un carreró fins que, oh sorpresa, vaig trobar un rètol que deia: "entrada principal ->" i que portava a un altre rètol que deia "<- entrada principal" i que portava a un altre que deia "<- entrada principal". Però no hi havia cap porta amb un rètol vermell que digués: "ENTRADA PRINCIPAL".

Total, estàvem de proves, no? Això es com escape room però al revés. Jo sóc el jugador i el que vull fer és entrar. Vejam les opcions:

• Una porta amb coloraines amb rètol que posa "clínica infantil". Quan tinc una crisis d'asma m'atenen a pediatria. Però no sembla que sigui el cas.
• Una porta amb un timbre que diu si us plau de 22h a 6h truqueu al timbre. A sobre hi diu "urgències". La porta esta tancada. No té la pinta de ser allà.
• Una porta giratòria amb un guarda de seguretat. Pot ser.

El guarda de seguretat em crida amablement l'altenció perquè no he resseguit el recorregut marcat amb una corda per a entrar. Li vaig fer entendre que si volia qualsevol mena de diàleg havia de parlar a poc a poc i sense paraules extranyes. Tot amabilitat: em va acompanyar de la maneta, em va preguntar que si venia de visita i em va oferir un formulari COVID ISO 9001 - traçabilitat. Se'm va desmuntar el tema quan em va preguntar el número d'habitació a on anava, 

- No, no, senyor meu, joc vinc de visita però que algú em visiti a mi, que em fa mal el costat.

- Doncs entri per urgències.

- La porta que està tancada?

- Això mateix.

Doncs cap a la porta número dos.

El misteri del timbre: Encara no eren les 22h. Calia picar el timbre i tornar a fer el passarell?

Què haguéssiu fet? Doncs jo vaig picar-hi.

I, sorpresa, ningú hi contestava.

Per sort va sortir una parella per la porta i, ja que estava oberta, m'hi vaig esmunyir.

Següent pas: ascensor o escales?

Um... passo de quedar-me tancat a un ascensor.

Aixi que AU vaig pu...AU...jar les AU escales.

Allà hi havia un taulell amb una cua de 2 persones. Això es urgències? I la cua del triatge? Darrere el vidre blindat d'alta seguretat no hi havia ningú. Vaig preguntar a la persona número 1 si ell era l'ultim i em va dir "no, no". Doncs ja no calia preguntar més. Però tornem a les opcions:

• Finestreta sense rètol.
• Finestreta per a persones amb dificultats respiratòries.
• Finestreta per a alienígenes (exacte, mai vaig saber què hi deia)

En aquest cas l'opció a triar era irrellevant. No hi havia ningú. Eh... espera...

Una senyora amb cabell arrissat i bata blanca treu el cap. La persona número 2 fa un pas enrera. Em toca a mi? Vaig i pregunto. Doncs sí, l'entrada era aquí. Em van fer passar directament al cúbícul 2.

El procés de diagnosi me'l salto. Em van ficar un pal pel nas per a comprobar que no tenia COVID i després em van passar per un aparell i per un altre i em van fer preguntes i van venir 2 o 3 metges diferents. La meva impressió va ser molt bona. Em van descartar l'estrenyiment, l'hèrnia i l'apendicitis i a canvi em van fer robar la carta de "pedres a la vesícula biliar" i la carta de "pinsament dels nervis de l'esquena". Vaig girar dos manas blancs i em van portar amb cadira de rodes a la tercera planta. Ingressat. En aquest punt se'm va acabar la bateria d'un mòvil i l'altre estava al 15%, com quan als transformers se'ls esgotava l'energia.

L'habitació tenia una altra persona, un pacient impacient. El vaig saludar amb tota la simpatia del món i em va explicar la seva història: Un dia estava tranquilament menjant i no va poder empassar-se el menjar: un tumor benigne al esòfag. Pobret. Li va molestar molt que li preguntés un parell de paraules que no vaig entendre, però jo quina culpa tinc de què els bàvars facin la A com una O (i a més, no ho fan sempre) i que s'ennueguin amb la R? Per a calmar la cosa, li vaig preguntar que si tenia un carregador de mòvil per deixar-me i em va sortir per petaneres: que si hi ha molts tipus de mòvils i que ell no sabia què necessitava, Al dia següent se'l van endur i no va tornar.

Més bones notícies, li vaig preguntar a l'infermera si em donaven de menjar i em va dir que no. Que si m'havien d'operar, que millor amb l'estòmac buit. I aigua? Que me la portava de seguida. --- Mai em van portar aquella ampolla d'aigua. Al dia següent vaig preguntar a una altra infermera que si l'aigua de l'aixeta era potable. Em va mirar amb cara rara i em va dir que si... gluc, gluc...

Total, que l'endemà va ser revelador. Vaig trobar un carregador de mòbil entre les coses d'un ex-pacient, que no tornaria, i problema solucionat. A més una altra infermera em va dir que havia de beure molta aigua i quan em va veure anar a beure al lavabo va dir "Senyor, ja li porto una ampolla d'aigua".

I vaig concedir audiència a una desena de metges. Al capdavant, una metgessa que estava seguint fil per randa el decàleg del metge novell: "to simpàtic, interès pel meu estat..." però quan va arribar al punt de "preguntar els síntomes" va a començar a fer servir paraules tan extranyes com "fetge", "ronyons", "pinsament" que evidentment la professora d'alemany no t'ensenya. Aquí és on vam tenir un petit problema de comunicació, que va intentar resoldre sortint-se del guió: 

- D'on vostè?

- Qui lo què? (oració sense verb?)

- Nacionalitat?

- Com? (i el cas és que aquesta paraula em sona molt)

- Land?

- Sí, jo mateix.

La pobre em va fer una cara com si li estigués prenent el pèl. Un company seu va dir:

- Pais?

Home, així que que s'entén.

- Monarquia bananera d'espanyistan.

- Tenim un company que parla el seu idioma.

- Sí, fríjoles. - Va fer un pas endavant. - Platiquemos un rato güei.

Aquí em va fer una bateria de preguntes i em va dir que els meus síntomes no quadraven amb la les cartes que m'havien donat. I que la prova que m'havien promés per a l'esquena tenia una llista d'espera molt llarga. Que s'ho havien de pensar i que mentres em tornaria a mirar l'uròleg.

Una senyora en edat de prejubilació em va portar una cadira de rodes. 

- Puc caminar.

- No.

- De debò - em sabia greu, pobra dona.

- Normes de l'hospital.

El despatx de l'uròleg estava decorat amb models d'implants de penis. Em va fer uns tocaments i em va confirmar que tenia pedres. Que estaven molt avall. Doncs d'aqui devien venir els dolors dels últims 2 o 3 mesos... eren les pedretes fent una conga per a sortir. El tractament és un infern; veure aigua i passejar. Com patiré...

Nota: Segons qui em parlava del tema, només hi havia una pedra, o bé n'hi havia moltes. Ja es veurà.

Vaig tornar a peu.

Al cap d'una estona va tornar a venir la metgessa del decàleg. Em va començar a explicar que... i a la segona pregunta es va ratllar i em va dir

- Sap què, millor si aviso al meu company mexicà.

- Ah, molt boma idea.

I aquí és on em vaig quedar esperant, avorrit... perquè no venia ningú i jo no sabia si m'operarien de la vesícula biliar o no. S'havien endut el carregador de mòbil i no m'havien posat cap nou company d'habitació a qui demanar-ne un!!!!

Vaig sol·licitar audiència del metge mexicà i va trigar a venir. Però quan ho va fer, em va explicar la història sencera. És que tenia el combo de jugar la resonància per a l'esquena i podia ciclar la vesícula biliar per a poder baixar la pedra del ronyó, però no hi havia manà per a tot. I s'ho estaven pensant.

EL·LIPSI

Al final em van comunicar que no m'operaven, perquè pensaven que la pedra de la vesícula no era la causa dels dolors. Que ja sabia què fer amb l'altra pedra. I que em portarien l'alta. Alta que va trigar tota una vida... mentres em vaig fer amiguet d'un iaio que estava a l'habitació 10 i que tenia carregador de mòvil. 

Tot correcte. Cap a casa, a fer rentadores que l'endemà te'n vas a Txèquia.

Proveu de llegir-ho en català.