Imagineu una habitació gran, de planta rectangular, amb cel ras de pladur. És un espai diàfan i lluminós, separat de la natura mitjançant grans finestrals orientats al nord i múltiples punts de llum LED. Els mobles moderns de color gris en delimiten els espais: escriptoris, calaixeres i arxivadors no gaire alts i bastant buits, perquè l'emmagatzematge digital li ha guanyat el pols al paper.
Dues menes d'ocupants comparteixen l'espai al meu voltant, mirant-se fixament en silenci durant llargues estones: el primer ocupant, una entitat basada en el carboni, seu en una cadira amb un posat d'exigència impacient dissimulat de paciència. El segon ocupant, una entitat basada en el silici, prova de mostrar-se superior des de la taula mentre compleix servil la voluntat del seu interlocutor, sempre al seu propi ritme.
De cop i volta tots els meus companys de l'oficina s'aixequen, silenciosament. S'apleguen al voltant d una taula, guardant respectuosament la mateixa distància respecte d'una dona de cabells del color del cel de en una llarga posta de sol. Dona que roman asseguda i que ara, a més, somriu.
Un a un els companys fan un parell de passes endavant i li dediquen una felicitació formal amb una encaixada de mans, abans de fer un parell de passes enrera i cedir el torn a un altre company. Un d'ells li lliura una bosseta. Ella agraeix les felicitacions i el regal amb un somriure tímid i dues frases amables. N'extreu el contingut de la bossa: una planta d'interior en un test amb una petita i alegre fada de guarniment. Per la manera que belluga els seus cabells, li ha encantat.
Així és com els meus companys celebren el sant, que ells anomenen el dia del nom. La formalitat a Txèquia té encara un pes important en les relacions professionals. Possiblement una herència de l'imperi austrohongarès, el llenguatge formal i l'ús del títol acadèmic per adreçar-se a un client o company de feina amb qui no hi ha tracte habitual es fan servir amb naturalitat. Un tret txec que, previsiblement, els joves que fan vídeos a tik tok faran desaparèixer a cop de reggaeton.
Els meus companys em van explicar el significat de la cerimònia a l'hora de dinar. De condescendència no els en va faltar perquè en general pensen que Espanyistan és un país de majoria musulmana i que, per aquest motiu, es normal que jo no entengui les costums cristianes.
Religiosos O no, practicants O no, els costums de la gent triguen a esborrar-se en el temps. Quan mirem enrera veiem que els txecs eren els celtes que creien en fades i van ser envaïts pels eslaus catòlics (a diferència d'altres eslaus, ortodoxos). Tot aquest fervor religiós encara n'impregna la societat. Que si són protestants, dieu? No ho sé. De les batusses protestantistes només recordo que hi hava la tradició de llençar gent per la finestra, però tant és perquè desprès de la segona guerra mundial van passar per una etapa d'ateisme forçat i, ara que aquella etapa ha quedat enrera, només un petit percentatge ha tornat a la llum.
Vaig aprofitar l'avinentesa per a conèixer una mica millor les companyes de l'altra banda del despatx, totes senyores de la meva edat, que es passen el dia entre albarans i factures amb el cap cot. Totes amb fills grans, casats, alguns d'ells vivint fora de casa...
La planta i la fada van suposar un punt de color, un intent de reconquesta del despatx per part de la natura. Sense que ningú em veiés, vaig arreplegar un dels bombons que corria pel despatx li vaig deixar a la fada com a ofrena: és important dur-se bé amb els éssers del bosc!
Per sugerencia d'un company, a partir d'aquell dia vaig col·laborar amb el detall dels companys. I quan va ser el meu sant... ningú em va regalar res. Què ténen els cristians en contra dels infidels? No ho entenc...
No hay comentarios:
Publicar un comentario