EL DIA QUE VAIG EXPLORAR EL POBLE DE LA PASTURA

Solet!

Caloret!

Aprofitant el bon temps i les estones lliures, vaig aprofitar per a conèixer el poblet de la pastura.

Aprofitant que puc llegir, i que les guies turístiques són gratis, vaig inflar-me a llegir per a intentar entendre què estava veient.

Plaça major: visió "arc"-caica

El centre històric és petit però d'allò més típic, amb les típiques casetes del centre d'Europa amb la teulada inclinada. La gent ha viscut en aquest indret desde temps immemorials però el passat del què presumeixen els seus habitants sense censura és bastant més recent: de quan imperava l'emperador austrohongarès...

FET HISTÒRIC NÚMERO 1: Els ous de l'emperador 

A la plaça major, al costat de la casa de les rates, hom hi troba dues gallines i un porc de pedra, pensats per a què els nens hi pugin. Fins i tot tenen nom. També hi ha uns quants ous de pedra, ben rodons. Ara us explicaré la mare dels ous.

Un dia, fent neteja del sòtan municipal van trobar deu projectils de catapulta. Però de catapultes no n'hi havia a tot el poble. Sí, exacte, és el mateix que quan remenem les golfes i trobem una capsa de fitxes de parxís però hem perdut el tauler.

Van posar els projectils en el típic mercat de segona mà, precursor del wallapop, però de seguida s'hi va apropar un historiador.

- Com goseu malbaratar el nostre patrimoni?! -va dir amb les mans al cap però sense cridar, ja que els alemanys no criden-. Aquests són els projectils de catapulta que l'emperador va donar a la ciutat per a defensar-la contra els protestants!!

El batlle va manar desar les pedres i va convocar una junta: Un matxembrat de persones importants van discutir què fer-ne.

- Cal tenir-les guardades, si són tant importants. -I van desar els projectils.

- Prou d'andròmines! Cal fer net. -Van tornar-los a treure.

- Hem acondicionat un racó del sòtan. Les exposarem al públic. -Els van tornar al sòtan.

- Que són projectils!! No podem fer apologia de la guerra!! Desempalleguem-nos-en. -Els van tornar a treure.

- Convertirem el sòtan en un museu...

- Prou! -va protestar de sobte el noi de la brigada, cridant, perquè era italià-. N'estic tip de carregar aquests pedrots escales amunt i escales a vall. Aquí es queden.

- Ha dit "pr-ou"? -van dir estorats pel crit-. Té raó. Semblen ous. Deixem-los aquí per a què els nens hi juguin.

- Volem ensenyar als nens a jugar amb armes? És que ningú pensa en els nens?

- Hi posarem un parell de lloques per a qué no semblin projectils.

- Ah, bé. Penso que un porquet també quedaria maco.

- Decidit!!

Així va anar... més o menys.

FET HISTÒRIC NÚMERO 2: L'or de l'emperad'or 

En aquells temps imperials on les vídeo conferències eren impensables, les reunions d'estat es celebraven a cada seu local. Que es feien a Nuremberg? L'emperador anava cap allà. No viatjava pas sol, sinó amb els seus secretaris, i els serfs, el xofer, el patge, guàrdia personal i un llarg etcètera.

Que es feien a Praga? Tots cap a Praga.

Quin tip de viatjar. No sabeu com n'és d' incòmode pel darrera de qualsevol.

Aquest home va fer empedrar el camí que va de Nuremberg a Praga perquè no li agradaven els sotracs de la seva carrossa. Des d'aquell dia tot va anar sobre rodes.

Tots els poblets, entre ells el poblet de la pastura, al llarg d'aquell camí on hi parava a miccionar van cobrar importància real. Des de llavors al camí li van dir la carretera daurada. Qui diu fer una paradeta per a fer un riu daurat, diu fer un mos, O comprar un record, O fer-hi una dormideta.

No puc evitar fer un paral·lelisme amb el poblet de la pastura i Cardedeu, a on també hi feia nit en Jaume 1r.

I de tant viatge i tant comprar... total, que els pobles es van fer d'or mentre hi va haver un emperador.

Així va anar... més o menys.

FET HISTÒRIC NÚMERO 3: El bany de l'emperador 

Tota la zona està petada de rius, però trobar una remulla amb anecs, és tranquil·litat assegurada... I un possible sopar exquisit, si l'ànec es despista.

Al cap de vall, viajar és cansat i brut.

No es sap ni com ni per què, però un bon dia, l'emperador va decretar la construcció d'uns petits estanys per als nens del poblet de la pastura.

Avui en dia, els estanys són dues petites piscines clorades, amb tobogan, amb socorrista, bancs , zona de gespa, tendals i bar annex. Tots els infants menors de X anys s'hi poden banyar gratis. Doncs és el privilegi concedit per l'emperador als nens d'aquesta localitat.

Així va anar... més o menys.

FET HISTÒRIC NÚMERO 4: Els jocs de l'emperador 

Aquesta quadrícula del terra és un tauler d'escacs gegant.

Està en un dels parcs extramurs. Es una zona verda amb arbres que fan ombreta.

Totes les peces estan guardades en un petit cobert. Per a jugar-hi cal demanar la clau a la casa de les rates. No està de més dur un drap per netejar les teranyines.

Diuen les llegendes que l'emperador i els seus generals discutien estratègies en aquest tauler d'escacs. Les simulaven a escala mentre les dones compraven records a les botigues i els nens es banyaven a les piscines. Van defensar Viena amb éxit i van aconseguir defensar la integritat de l'imperi fins el segle XX.

Així va anar... més o menys.

Eeeeh!!!

Mira, una marieta!!

No té a veure amb el passat històric imperial però a vegades les coses més senzilles també et sorprenen i et fan somriure. 

Nota: la marieta surt pixelada perquè no ha signat el formulari de cessió de drets d'imatge.

EL DIA DELS RÈTOLS BRÈTOLS

 Era un dia tranquil, fins que vaig començar a trobar tot de fotos pel carrer de... polítics!!

Comencem l'anàlisi electoral, aviam a qui votaré:

En Conrad. Un senyor que té el cap com una bombeta em demana que voti amb el cor. A favor de la donació d'òrgans.

Valoració plàstica: Justet de fotoixof. El cor al palmell queda graciós.

L'anònima. Una senyora que mira desafiant als reptes del futur ens convida a venir amb ella i canviar la política. A favor de tancar les centrals nuclears i fer que el pais sigui dependent dels combustibles fòssils. (Spoiler: no surt bé)

Valoració plàstica: El millor rètol de tots

En Crístian. Un senyor de mirada comprensiva ens planteja tornar a l'escola per a redreçar el camí. A favor de la formació contínua.

Valoració plàstica: Si la idea era imprimir en blanc i negre per a abaratir els cartells, perquè el lema i el logo estan a color?

La Kelly. La pubilla de la vila fa una oferta a 13 euros l'hora. Ara o mai! Com dir que no encara que no sapiguem a què? 

Valoració plàstica: Fluix. Les lletres rivalitzen amb la pubilla.

En Dietmar (quin nom és aquest? Es que fa dieta de la mar Mediterrània??). Un atre senyor amb un lema curt però contundent: la base. A favor del tecno.

Valoració plàstica: El vestit es confon amb el fons. Queda tètric veure un cap flotant en la foscor. Puja punts el logo de coloraines.

L'Oriol. Aquest jove tant simpàtic vol encisar les iaies prometent coses de veritat. A favor de la tercera edat.

Valoració plàstica: La maquetació deixa massa lloc buit

L'Albert. Aquest altre amb somriure de clínica dental diu que tots junts podem. A favor de pagar més impostos.

Valoració plàstica: El cap sembla inflat de dalt, però potser no és problema del dissenyador.

En Fredolic. Un maduret alternatiu que vol la seva alemanya normal. Clarament a favor de la perpendicularitat.

Valoració plàstica: Cal llegir massa.

La Silvia. La companya del senyor de mirada comprensiva pensa que mai hi ha hagut tant per a fer. A favor de la retòrica.

Valoració plàstica: Baixa. Li molestava el flaix de la càmara quan li van fer la foto.

Al final no vaig votar.

EL DIA DE LA FADA

Imagineu una habitació gran, de planta rectangular, amb cel ras de pladur. És un espai diàfan i lluminós, separat de la natura mitjançant grans finestrals orientats al nord i múltiples punts de llum LED. Els mobles moderns de color gris en delimiten els espais: escriptoris, calaixeres i arxivadors no gaire alts i bastant buits, perquè l'emmagatzematge digital li ha guanyat el pols al paper.

Dues menes d'ocupants comparteixen l'espai al meu voltant, mirant-se fixament en silenci durant llargues estones: el primer ocupant, una entitat basada en el carboni, seu en una cadira amb un posat d'exigència impacient dissimulat de paciència. El segon ocupant, una entitat basada en el silici, prova de mostrar-se superior des de la taula mentre compleix servil la voluntat del seu interlocutor, sempre al seu propi ritme.

De cop i volta tots els meus companys de l'oficina s'aixequen, silenciosament. S'apleguen al voltant d una taula, guardant respectuosament la mateixa distància respecte d'una dona de cabells del color del cel de en una llarga posta de sol. Dona que roman asseguda i que ara, a més, somriu.

Un a un els companys fan un parell de passes endavant i li dediquen una felicitació formal amb una encaixada de mans, abans de fer un parell de passes enrera i cedir el torn a un altre company. Un d'ells li lliura una bosseta. Ella agraeix les felicitacions i el regal amb un somriure tímid i dues frases amables. N'extreu el contingut de la bossa: una planta d'interior en un test amb una petita i alegre fada de guarniment. Per la manera que belluga els seus cabells, li ha encantat.

Així és com els meus companys celebren el sant, que ells anomenen el dia del nom. La formalitat a Txèquia té encara un pes important en les relacions professionals. Possiblement una herència de l'imperi austrohongarès, el llenguatge formal i l'ús del títol acadèmic per adreçar-se a un client o company de feina amb qui no hi ha tracte habitual es fan servir amb naturalitat. Un tret txec que, previsiblement, els joves que fan vídeos a tik tok faran desaparèixer a cop de reggaeton.

Els meus companys em van explicar el significat de la cerimònia a l'hora de dinar. De condescendència no els en va faltar perquè en general pensen que Espanyistan és un país de majoria musulmana i que, per aquest motiu, es normal que jo no entengui les costums cristianes.

Religiosos O no, practicants O no, els costums de la gent triguen a esborrar-se en el temps. Quan mirem enrera veiem que els txecs eren els celtes que creien en fades i van ser envaïts pels eslaus catòlics (a diferència d'altres eslaus, ortodoxos). Tot aquest fervor religiós encara n'impregna la societat. Que si són protestants, dieu? No ho sé. De les batusses protestantistes només recordo que hi hava la tradició de llençar gent per la finestra, però tant és perquè desprès de la segona guerra mundial van passar per una etapa d'ateisme forçat i, ara que aquella etapa ha quedat enrera, només un petit percentatge ha tornat a la llum.

Vaig aprofitar l'avinentesa per a conèixer una mica millor les companyes de l'altra banda del despatx, totes senyores de la meva edat, que es passen el dia entre albarans i factures amb el cap cot. Totes amb fills grans, casats, alguns d'ells vivint fora de casa...

La planta i la fada van suposar un punt de color, un intent de reconquesta del despatx per part de la natura. Sense que ningú em veiés, vaig arreplegar un dels bombons que corria pel despatx li vaig deixar a la fada com a ofrena: és important dur-se bé amb els éssers del bosc!

Per sugerencia d'un company, a partir d'aquell dia vaig col·laborar amb el detall dels companys. I quan va ser el meu sant... ningú em va regalar res. Què ténen els cristians en contra dels infidels? No ho entenc...

EL DIA QUE VAIG CONÉIXER ELS VEÏNS

El piset de la pastura és semblant a la torre dels contes on hi ha tancada una princesa a les golfes. De tant pujar escales s'arriba a comprendre que l'esbeltesa d'una princesa no és un estereotip imposat pel patriarcat, sino una consecuencia de l'exercici diari. Si a més han de baixar cada cop al sòtan, on hi ha la rentadora per a fer safareig...

Compte! Això és un post de safareig. Avisats siau. Per tal de respectar la privacitat dels éssers humans i de les persones esmentats, en canviaré el nom.

I ara anem al tema: visc en una torre de contes però, és alhora un lloc silenciós, gairebé fantasmagòric. Intueixo la presència d'altres entitats però no les veig.

Per tots, o potser per uns quants, és conegut el tracte respectuós dels alemanys envers els seus veïns i el seu respecte en general per les normes. Tòpic que té bastant de cert, encara que és possible veure pel carrer quitxalla fent soroll amb una moto sense silenciador o gent llençant els papers al carrer o gent que porta a passejar el seu gos al parc infantil amb el propòsit altruista d'ablanar el sorral amb una dissolució d'urea.

En tot cas són uns veïns encantadors. Sembla que s'hagin punxat amb el fus de la bella adormida, ja que no se'ls sent en tot el dia; només quan surten al carrer. Ells surten de bon matí però com que no els veig ni els sento no sé a quina hora tornen. Fora bo trobar una mèdium?

3.OG = TERCERA PLANTA

Un dia vaig em vaig trobar amb el veí de davant, que entrava. Un noi jovenet d' allò més afable però seriós a l'hora. Apareix en aquest blog com a Herr Nik. Primer veí. Costa molt entendre'l perquè parla amb un accent molt tancat. Exacte: el bàvar és a l'alemany el que el mallorquí és al català. Herr Nik es el petit de 4 germans. La seva mare, la senyora Frau, és una dona encantadora que li neteja el pis cada dia o cada dos dies. Me la trobo sovint i parlem sempre un estoneta. Procura parlar molt a poc a poc, així que es fàcil entendre-la.

A la materia planta hi viu un iaio malcarat que no saluda mai. Segur que té una destral i una pala al pis, així que no he tornat a fer cap més intent de saludar-lo, des que em va dir bona tarda ensenyant-me els ullals.

Davant seu no tinc clar qui hi viu però he vist sortir-ne un noi i una noia que semblen germans. Els pressumptes germans mai van junts i només se'ls veu el cap de setmana, així que suposo que en aquell pis hi viu un home viut, que rep la visita dels seus fills.

2.OG = SEGONA PLANTA

Just a sota meu hi viu en Herr Handy, un iaio que mai se'l troba a casa. Sé que hi és perquè el sento parlar pel mòbil.

Davant d'en Herr Handy hi viu en DJ. És un tio tot simpàtic que es va apuntar al exèrcit dels estats units de nord-amèrica per a treballar en logística i aprovisionament. El van destinar a Alemanya i s'hi ha quedat. Va tenir la idea de treballar com a DJ, però al final va acabar treballant en logística, en el sector privat. Parla un anglès molt entenedor i li fa mandra aprendre alemany perquè no li cal. La seva xicota i la filla d'ella viuen al poble del costat i ell les visita cada cap de setmana. I s'hi queda a dormir.

Dels altres veïns només sé que no en sé res...

1.EG = PRIMERA PLANTA

Aquí hi viu la Frau Aiaiai, una jubilada que sembla que te por de tot i que li molesten tots els sorolls. La vaig conèixer el dia que vaig convertir el passadís de la tercera planta en una pista d'atletisme perquè va pujar a queixar-se. Deia que sentia les corredisses des de casa seva. Uns dies després ens van trobar a l'escala i es va presentar de veritat. Li preocupava que jo tingués la impressió de què ella era una d'aquelles dones histèriques que protesta per nimietats.

La Frau Aiaiai té una relació queixacordial amb els seus veïns Herr Baby y Frau Baby. Es nota que estan casats pel cognom. I és que el nadó de la casa, que no m'han presentat formalment, plora a vegades a l'escala quan no vol que el treguin a passejar perquè li fan por els llampecs.

També aquí hi viu Herr Lieferungen un extranger que compra moltes coses de l'Amazònia. Ara i adés hi ha paquets seus al vestíbul. Herr Lieferungen té fama de mal carat i de violent, per això ningú li roba els paquets, però tampoc ningú els hi posa davant la porta.

I un altre extranger, que es el company de cerveses d'en DJ però que no em torna mai la salutació perquè deu ser xenòfob.

0.OG = PLANTA BAIXA

Aquí hi viu en Herr Punki, que és un Punki de veritat, dels que ténen els cabells de punta i els pantalons foradats, que acostuma a fumar al portal, excepte quan plou. Perquè quan plou fuma al vestíbul d'entrada, arrecerat. Després tota l'escala tufa. Potser hi ha més gent que fuma, però les culpes són només per a ell.

I finalment hi ha en Mannfred. És un aturat prejubilable al qual van fer fora perquè es passava tot el dia picant tecles a l'ordinador. I també per un tema d'un virus que diuen que ha vingut d'Àsia i que ha frenat l'economia. Em va explicar com funciona la rentadora i l'assecadora i quatre coses bastant utils. Cada cop que hi posem una fitxa de les que ens ven el senyor Huttner s'inicia un compte enrera, però com em vaig quedar a la tercera temporada de LOST, no em preocupa cap esdeveniment catastròfic sino només em preocupa recordar que puc fer servir tantes rentadores i assecadores com pugui endollar en aquella presa de corrent. Parla anglès i alemany.

Hi ha quatre pisos per planta i no hi ha cap pas vuit. Sí feu comptes veureu que hi falta gent. Mai la vaig arribar a veure...

-1.OG = SÒTAN

Ah, ja ha acabat la rentadora. Ara amb el temps que queda, faré una assecadora i posaré a rentar uns llençols. Cal aprofitar al màxim el temps que dona una fitxa.

Per cert, el sabó en pols és comunitari!!

EL DIA QUE VAIG LLEGIR EN ALEMANY

Ara us explicaré com em vaig enfrontar a plecs tècnics de entre 50 i 200 pàgines escrits en alemany que formen part del dia a dia de la meva feina. Sí, és possible, si tens la tècnica adïent i l'alternativa és quedar-te a l'atur. Com que aquest és un tema una mica dens, he decidit explicar-ho amb coloraines i  imatges, que valen més que mil paraules.

En primer lloc, el cervell humà només està preparat per a un sol llenguatge. Llengua matèrna. Aquest és el sistema operatiu del nostre maquinari en base carboni. Un cop instal·lat, procés amb làser que dura uns 6 anys, mai s'esborra tret que hi hagi un dany a la placa. Sobre aquest sistema operatiu pots instal·lar qualsevol altre, el què passa és que necessita el sistema operatiu original fins que no li assignes un sector d'arrencada propi.

V. diagrama adjunt: en els blocs en contacte és possible la traducció.

Els que ens considerem bilingües, és per què en una edat molt tendra, algú ens ha volgut instal·lar un altre sistema operatiu quan el primer no estava acabat d'insta·lar. Si tenim sort, podem triar engegar el nostre maquinari en l'idioma A o en l'dioma B, però com que aquest procés d'instal·lació porta un total de 12 o 14 anys és molt probable que mai s'acabi de finalitzar del tot. Referència literària: "Algún día" d'Isaac Asimov.

Aquesta és l'explicació, petits meus, de per què hi ha gent a la ciutat de Barcelona què és incapaç d'anar a comprar a DUES BOTIGUES i que acaba comprant a DOS TENDES.

Així que en aquest diagrama de blocs del cervell d'una persona a l'atzar, es veu clarament que si li parlen en anglés no pot traduir a l'alemany, ni molt menys pensar en anglès ni pensar en alemany, perquè són dos idiomes que no estan en contacte entre sí ni amb el codi màquina. La comprensió i traducció ha de passar necessàriament per un sistema operatiu base.

Com a curiositat, fixeu-vos en la complicació per a traduïr del francès a l'alemany d'aquesta persona. Cal primer passar pel català, després pel castellà i finalment a l'alemany. Hi ha coses que no paguen la pena a la vida. Tot i així no està de més recordar que l'alemany és una llengüa de la familia de les llengües germàniques i que té lèxic similar a l'anglès (també llengua germànica) i en menor mesura al francès (en part d'origen germànic). Això pot ajudar a deduïr vocabulari. Sens dubte ajuda a memoritzar-lo.

També està el tema de què el cervell apren vocabulari per àrees de coneixement. És a dir, la profe d'alemany t'ensenya a demanar al restaurant i a llegir el menú, però no les paraules que es fan servir per a especejar una màquina. Aquest és un gran buit de coneixement que costarà d'omplir, i que un cop assolit, no ens servirà per res més que no sigui el dia a dia de la feina. 

Per tots els motius exposats anteriorment, entendreu que un texte tècnic en un altre idioma s'enfronta amb... serenitat. 

EXEMPLE SERENÍSSIM:

FASE 1: Lectura inicial degut als nervis

FASE 2: Hipòtesi inicial

FASE 3: Reconeixement de números i símbols

FASE 4: Inferència en base al camp de coneixement específic

FASE 5: Deducció per lingüística comparativa

FASE 6: Deducció per significat

Les fases 4, 5 i 6 van quadrant. Un component que té cabal, rendiment i que és important diferenciar entre la temperatura d'hivern i d'estiu és... un bescanviador de calor!!

FASE 7: Correcció

FASE 8: Conclusió

Visca!!! He comprès la secció primera. Ànims que queden unes 15 seccions més per a acabar la primera màquina, aproximadament de la página 9 a la 20. Aquest és un esquema que es repetirà per a la resta de màquines del plec tècnic.

Vull cafè.

EL DIA DEL SENYOR, DUIMENGE

RETROSPECTIVA: Primer dia a Txèquia. (feb-2021).

Però jo no anava a Alemanya?????

...i al setè dia va descansar. Mentida! Ara us explicaré el nou concepte del dia del senyor.

Un dels moments més lluminosos que viuras sigui segurament a deu mil metres d'alçada.

No és Deu sino el passatger que seu a la finestra, que no vol baixar la cortina.

L'endemà, que era diumenge tocava llevar-se mirant un sostre borrós i desconegut. I recordar per a què punyetes m'havia gastat desenes d'euros en una prova del COVID19 que la funcionària de la frontera no la va voler ni veure.

Els catalans no som garrepes; no ens agradar gastar diners en allò inútil.

I després d'un esmorzar ràpid, començar a recolocar les coses, començant pel què hi havia a les butxaques de l'anorak. Per sort, les butxaques ja havien estat buidades i reomplertes de cara al viatge, però aquells qui em coneixeu una mica, sabeu que les butxaques són el millor mètode de no dur sarró o de no dur motxilla. I també una forma ideal d'alleugerir el pes de la maleta. Però vaig decidir que era innecesari portar els guants, el móvil de reserva, dos dels tres aerosols que portava, la meitat dels paquets de mocadors, documents diversos del viatge, un bitllet de tren d'anada, tovallons de reserva, mascaretes de recanvi i alguna cosa més que feia nosa. Perquè com ja us he avançat, aquell diumenge era el dia del senyor.

El meu cap i jo vam anar a la fàbrica, on després d'una primera volta i presa de contacte, vaig tenir una curta entrevista amb el senyor X, amo de la fàbrica. El senyor X, molt amable, em va donar la benvinguda, em va desitjar sort i va dir-me que la seva porta estava sempre oberta si tenia cap problema. Tot un senyor.

La fàbrica és molt gran i moderna, però suposo que no us farà tanta gràcia com a mi saber allò referent a l'estil arquitectònic, la capacitat de producció i el fluxe del procés de fabricació. Segurament tampoc us sembli electritzant el fet de què... tenen plaques fotovoltaiques!! Per tant ho passaré per alt. Una cosa molt important és que té un aparcament de cotxes de gran capacitat per als treballadors, de manera que ara sé del cert que els txecs no van a cavall. Precisament el tercer motiu de la visita era que jo havia de recollir el cotxe d'empresa que jo duria durant el temps de formació. El cotxe que em va tocar era gran, elegant... i automàtic.

Degut a atzars meteorològics, el cotxe també estava colgat de neu (uns 10cm). Aviam, que on jo visc no hi neva així en general, però fins i tot jo sé que cal treure la neu del cotxe per a circular. Especialment del parabrises davanter. Així que la primera cosa que vaig fer a l'entrar-hi va ser posar la calefacció, aviam de si en els temps que trigava a fondre's la neu podia fer-me amb el cotxe, però només vaig ser capaç d'encendre'n la ràdio. Al cap d'una bona estona, em vaig rendir i vaig demanar ajuda al meu cap:

- Perdoni, però penso que em caldrà un curs accelerat per a conduir cotxes automàtics.

- Aquest és l'expert en màquines que hem contractat? - devia pensar l'amo...

Per sort, li va semblar anecdòtic. I em va dir, que es clar, el cotxe m'estava donant les instruccions per a engegar-lo al panell, però potser, potser, potser millor si ho posàvem en castellà en comptes de en txec. I aquí és on te n'adones que unes de les coses que portes apreses de casa, en concret que els cotxes automàtics es van inventar per a les mestresses de casa que no sabien conduir, xoca amb la realitat del moment. Que si fos tan fàcil, s'hauria d'haver engegat intuitivament. La resta, era com un cotxe normal, d'aquests de porten GPS incorporat, calefacció als seients i climatitzador bizona (tot de botons). Així diferent de debò el que té és el canvi de marxes, que està codificat amb lletres en comptes de amb números, però aquí us deixo un apunt per si mai us toca dur un d'aquests monstres:

• P: Parada
• R: Retrocés
• N: No serveix per a res
• D: tocar el Dos
• S: Sortir quan està encallat a la neu

Em vaig adonar, que, fet i fetitxe, amb la D i la R en tenia prou. La sensació és extranya. T'has de mentalitzar que ets paralític del braç dret i de la cama esquerra, però funciona. Paradeta al super, i cap a casa.

Vaig arribar viu a la caseta per a fer una neteja general. Treure pols, escombrar i fregar amb una mopa. Sí, pel què es veu la fregona aquí és d'importació i no se'n troben. I quan l'habitació ja va estar apta per a un nen bombolla, va tocar desfer les maletes, col·locar la roba a l'armari i els records al seu lloc.

Amb el celo que vaig comprar al super, vaig fixar unes fustes i vaig fer un prestatge addicional per a la roba. Vaig baixar un escriptori del pis de dalt. També una cadira de fusta fixa. Vaig fer proves amb el cable LAN però per alguna extranya raó el router no volia enviar altre senyal que no fos la wifi. L'ordinador ja tenia el seu lloc. Més tard vaig incorporar una petita prestatgeria com a tauleta de nit i tot va quedar millor.

Ja tenia el meu raconet per a fer video conferències, estudiar i dormir!!!!

P.S.: D'això que fa fred i tal, ho deixo per un altre dia.

EL DIA QUE EM VAIG VACUNAR

Em nego a començar un article amb aquest títol amb una justificació de la necessarietat de la vacunació en la situació actual del COVID-19. Tant si teniu la vostra opinió com la d'un altre, us la respecto. Jo no em volia vacunar. Però a vegades el destí té un altre pla.

Potser ho havia d'haver pensat dos cops abans de dibuixar un pentacle al terra, però no se m'acudia cap altra manera per a seguir el tutorial de caligrafia sumèria - nivell bàsic que havia trobat a Iutub. Tenint un terra de parquet d'allò més apte per a l'escriptura cuniforme, vaig pensar "ara o mai".

D'aquell pentacle en va sortir un petit dimoni somrient, que va prendre possessió del pis durant sis setmanes, sis dies i sis hores. Vaig presenciar l'arribada del petits ponis de l'apocal·lipsi, cridòries infernals, caos i les aigües clorades es van tacar amb la sang dels innocents. Si t'agrada el hardcore, t'ho passes bé. Però de tant fregar el terra es van esborrar el pentacle i les runes. No li vaig veure el problema perquè havia desat el tutorial en favorits: un parell de clics i... tutorial banejat per incompliment de les normes de Iutub. Ai las!! El dimoniet s'havia quedat atrapat en el nostre pla!

- Vinga, fes un teleport i torna a casa - li vaig dir. Però va seure a terra i em va mirar fixament fins que vaig entendre que era massa petit per a fer teleports tot sol. Total, que havia d'agafar un avió.

Resulta que els polítics, auntèntics arcàngels del mal, es van conxorxar i van decretar l'obligatoreitat d'una prova de COVID cada cop que volgués agafar un avió. I aquesta prova valia tant com el bitllet d'avió. Quina vergonya. Però, tot aquell que estigués vacunat estaria exempt de fer-se la prova obligatòria.

La decisió es reduïa a triar entre la meva butxaca o els meus principis. I vaig prendre la decisió que qualsevol català hagués pres. Així doncs, vaig anar al centre de la creu roja, on vacunar-se era gratis i el caballer templari del taulell rodó que en custodiava l'entrada em va dir que, d'acord, però dues dosis.

- M'havíeu dit que era monodosis en aquella roulotte - vaig gemegar indefens.
- Sí, senyor. La roulotte d'allà, anomenada autocaravana si té vosté menys de cinquanta anys, va de poble en poble repartint dosis i, fora d'aquest horari, l'aparquem aquí. Aqui en el centre el podem vacunar qualsevol dia, però entre dosi i dosi cal esperar unes setmanetes. La monodosi només la posem en la roulotte. Jo li vaig explicar clarament, però com que vostè és extranger no em va entendre.
- I quan vindrà a la pastura la roulotte autocaravana? - A dues setmanes d'agafar l'avió de tornada, començar amb la bidosi i haver de pagar per a la PCR que demanaven a l'aeroport era fer el prèssec. 

- Divendres que ve, no. L'altre. Al costat del centre comercial.

Ah, perfecte, encara tindria un dia de marge abans d'agafar l'avió.

El dia D a l'hora H vaig baixar a la plaça del centre comercial. Allà, al costat d'una autocaravana de Pretzels, d'una autocaravana de flors i d'una autocaravana de kebabs, hi havia una autocaravana de templaris i una cua de pelegrins enorme. El dia era gris i amb vent fred. L'ironia de fer cua durant més de dues hores per a vacunar-te i evitar contraure una supergrip es va fer evident quan va començar a ploure. Alguns dels pelegrins, en especial els que portaven nadons, van abandonar la missió.

Garantia total: Vacunes assajades al pais de Togo

Els templaris de la creu roja, gent molt ben organitzada, feien una reunió informativa prèvia on et feien seure però sabien respondre si la vacuna donava inmunitat temporal o vitalícia. A la sala següent et feien seure i et preguntaven si eres més de dretes o d'esquerres abans de l'estocada. A l'última sala (també) et feien seure quinze minuts per si tenies reacció adversa. Per a llogar-hi cadires!!

Diuen que aquell beneït amb les dosis experimenta una sensació de seguretat indescriptible: inmunitat tot poderosa davant un enemic invisible. No va ser el meu cas. Jo vaig experimentar una lleu molèstia al braç i soneta. L'endemà a l'aeroport, vaig experimentar l'angoixa de què es manifestessin símptomes tardans i no em permetessin agafar l'avió.

Però des d'aquell dia èpic, porto amb orgull el meu primer implant biònic: el nanoxip de geolocalització. Començo a deixar enrera la meva humanitat per a contribuir a un món millor. I a més no tinc que pagar una PCR cada cop que agafi un avió!!!!