Ara us explicaré com em vaig enfrontar a plecs tècnics de entre 50 i 200 pàgines escrits en alemany que formen part del dia a dia de la meva feina. Sí, és possible, si tens la tècnica adïent i l'alternativa és quedar-te a l'atur. Com que aquest és un tema una mica dens, he decidit explicar-ho amb coloraines i imatges, que valen més que mil paraules.
En primer lloc, el cervell humà només està preparat per a un sol llenguatge. Llengua matèrna. Aquest és el sistema operatiu del nostre maquinari en base carboni. Un cop instal·lat, procés amb làser que dura uns 6 anys, mai s'esborra tret que hi hagi un dany a la placa. Sobre aquest sistema operatiu pots instal·lar qualsevol altre, el què passa és que necessita el sistema operatiu original fins que no li assignes un sector d'arrencada propi.
V. diagrama adjunt: en els blocs en contacte és possible la traducció.
Els que ens considerem bilingües, és per què en una edat molt tendra, algú ens ha volgut instal·lar un altre sistema operatiu quan el primer no estava acabat d'insta·lar. Si tenim sort, podem triar engegar el nostre maquinari en l'idioma A o en l'dioma B, però com que aquest procés d'instal·lació porta un total de 12 o 14 anys és molt probable que mai s'acabi de finalitzar del tot. Referència literària: "Algún día" d'Isaac Asimov.
Aquesta és l'explicació, petits meus, de per què hi ha gent a la ciutat de Barcelona què és incapaç d'anar a comprar a DUES BOTIGUES i que acaba comprant a DOS TENDES.
Així que en aquest diagrama de blocs del cervell d'una persona a l'atzar, es veu clarament que si li parlen en anglés no pot traduir a l'alemany, ni molt menys pensar en anglès ni pensar en alemany, perquè són dos idiomes que no estan en contacte entre sí ni amb el codi màquina. La comprensió i traducció ha de passar necessàriament per un sistema operatiu base.
Com a curiositat, fixeu-vos en la complicació per a traduïr del francès a l'alemany d'aquesta persona. Cal primer passar pel català, després pel castellà i finalment a l'alemany. Hi ha coses que no paguen la pena a la vida. Tot i així no està de més recordar que l'alemany és una llengüa de la familia de les llengües germàniques i que té lèxic similar a l'anglès (també llengua germànica) i en menor mesura al francès (en part d'origen germànic). Això pot ajudar a deduïr vocabulari. Sens dubte ajuda a memoritzar-lo.
També està el tema de què el cervell apren vocabulari per àrees de coneixement. És a dir, la profe d'alemany t'ensenya a demanar al restaurant i a llegir el menú, però no les paraules que es fan servir per a especejar una màquina. Aquest és un gran buit de coneixement que costarà d'omplir, i que un cop assolit, no ens servirà per res més que no sigui el dia a dia de la feina.
Per tots els motius exposats anteriorment, entendreu que un texte tècnic en un altre idioma s'enfronta amb... serenitat.
EXEMPLE SERENÍSSIM:
FASE 1: Lectura inicial degut als nervis
FASE 2: Hipòtesi inicial
FASE 3: Reconeixement de números i símbols
FASE 4: Inferència en base al camp de coneixement específic
FASE 5: Deducció per lingüística comparativa
FASE 6: Deducció per significat
Les fases 4, 5 i 6 van quadrant. Un component que té cabal, rendiment i que és important diferenciar entre la temperatura d'hivern i d'estiu és... un bescanviador de calor!!
FASE 7: Correcció
FASE 8: Conclusió
Visca!!! He comprès la secció primera. Ànims que queden unes 15 seccions més per a acabar la primera màquina, aproximadament de la página 9 a la 20. Aquest és un esquema que es repetirà per a la resta de màquines del plec tècnic.
...i al setè dia va descansar. Mentida! Ara us explicaré el nou concepte del dia del senyor.
Un dels moments més lluminosos que viuras sigui segurament a deu mil metres d'alçada.
No és Deu sino el passatger que seu a la finestra, que no vol baixar la cortina.
L'endemà, que era diumenge tocava llevar-se mirant un sostre borrós i desconegut. I recordar per a què punyetes m'havia gastat desenes d'euros en una prova del COVID19 que la funcionària de la frontera no la va voler ni veure.
Els catalans no som garrepes; no ens agradar gastar diners en allò inútil.
I després d'un esmorzar ràpid, començar a recolocar les coses, començant pel què hi havia a les butxaques de l'anorak. Per sort, les butxaques ja havien estat buidades i reomplertes de cara al viatge, però aquells qui em coneixeu una mica, sabeu que les butxaques són el millor mètode de no dur sarró o de no dur motxilla. I també una forma ideal d'alleugerir el pes de la maleta. Però vaig decidir que era innecesari portar els guants, el móvil de reserva, dos dels tres aerosols que portava, la meitat dels paquets de mocadors, documents diversos del viatge, un bitllet de tren d'anada, tovallons de reserva, mascaretes de recanvi i alguna cosa més que feia nosa. Perquè com ja us he avançat, aquell diumenge era el dia del senyor.
El meu cap i jo vam anar a la fàbrica, on després d'una primera volta i presa de contacte, vaig tenir una curta entrevista amb el senyor X, amo de la fàbrica. El senyor X, molt amable, em va donar la benvinguda, em va desitjar sort i va dir-me que la seva porta estava sempre oberta si tenia cap problema. Tot un senyor.
La fàbrica és molt gran i moderna, però suposo que no us farà tanta gràcia com a mi saber allò referent a l'estil arquitectònic, la capacitat de producció i el fluxe del procés de fabricació. Segurament tampoc us sembli electritzant el fet de què... tenen plaques fotovoltaiques!! Per tant ho passaré per alt. Una cosa molt important és que té un aparcament de cotxes de gran capacitat per als treballadors, de manera que ara sé del cert que els txecs no van a cavall. Precisament el tercer motiu de la visita era que jo havia de recollir el cotxe d'empresa que jo duria durant el temps de formació. El cotxe que em va tocar era gran, elegant... i automàtic.
Degut a atzars meteorològics, el cotxe també estava colgat de neu (uns 10cm). Aviam, que on jo visc no hi neva així en general, però fins i tot jo sé que cal treure la neu del cotxe per a circular. Especialment del parabrises davanter. Així que la primera cosa que vaig fer a l'entrar-hi va ser posar la calefacció, aviam de si en els temps que trigava a fondre's la neu podia fer-me amb el cotxe, però només vaig ser capaç d'encendre'n la ràdio. Al cap d'una bona estona, em vaig rendir i vaig demanar ajuda al meu cap:
- Perdoni, però penso que em caldrà un curs accelerat per a conduir cotxes automàtics.
- Aquest és l'expert en màquines que hem contractat? - devia pensar l'amo...
Per sort, li va semblar anecdòtic. I em va dir, que es clar, el cotxe m'estava donant les instruccions per a engegar-lo al panell, però potser, potser, potser millor si ho posàvem en castellà en comptes de en txec. I aquí és on te n'adones que unes de les coses que portes apreses de casa, en concret que els cotxes automàtics es van inventar per a les mestresses de casa que no sabien conduir, xoca amb la realitat del moment. Que si fos tan fàcil, s'hauria d'haver engegat intuitivament. La resta, era com un cotxe normal, d'aquests de porten GPS incorporat, calefacció als seients i climatitzador bizona (tot de botons). Així diferent de debò el que té és el canvi de marxes, que està codificat amb lletres en comptes de amb números, però aquí us deixo un apunt per si mai us toca dur un d'aquests monstres:
P: Parada
R: Retrocés
N: No serveix per a res
D: tocar el Dos
S: Sortir quan està encallat a la neu
Em vaig adonar, que, fet i fetitxe, amb la D i la R en tenia prou. La sensació és extranya. T'has de mentalitzar que ets paralític del braç dret i de la cama esquerra, però funciona. Paradeta al super, i cap a casa.
Vaig arribar viu a la caseta per a fer una neteja general. Treure pols, escombrar i fregar amb una mopa. Sí, pel què es veu la fregona aquí és d'importació i no se'n troben. I quan l'habitació ja va estar apta per a un nen bombolla, va tocar desfer les maletes, col·locar la roba a l'armari i els records al seu lloc.
Amb el celo que vaig comprar al super, vaig fixar unes fustes i vaig fer un prestatge addicional per a la roba. Vaig baixar un escriptori del pis de dalt. També una cadira de fusta fixa. Vaig fer proves amb el cable LAN però per alguna extranya raó el router no volia enviar altre senyal que no fos la wifi. L'ordinador ja tenia el seu lloc. Més tard vaig incorporar una petita prestatgeria com a tauleta de nit i tot va quedar millor.
Ja tenia el meu raconet per a fer video conferències, estudiar i dormir!!!!
P.S.: D'això que fa fred i tal, ho deixo per un altre dia.
Em nego a començar un article amb aquest títol amb una justificació de la necessarietat de la vacunació en la situació actual del COVID-19. Tant si teniu la vostra opinió com la d'un altre, us la respecto. Jo no em volia vacunar. Però a vegades el destí té un altre pla.
Potser ho havia d'haver pensat dos cops abans de dibuixar un pentacle al terra, però no se m'acudia cap altra manera per a seguir el tutorial de caligrafia sumèria - nivell bàsic que havia trobat a Iutub. Tenint un terra de parquet d'allò més apte per a l'escriptura cuniforme, vaig pensar "ara o mai".
D'aquell pentacle en va sortir un petit dimoni somrient, que va prendre possessió del pis durant sis setmanes, sis dies i sis hores. Vaig presenciar l'arribada del petits ponis de l'apocal·lipsi, cridòries infernals, caos i les aigües clorades es van tacar amb la sang dels innocents. Si t'agrada el hardcore, t'ho passes bé. Però de tant fregar el terra es van esborrar el pentacle i les runes. No li vaig veure el problema perquè havia desat el tutorial en favorits: un parell de clics i... tutorial banejat per incompliment de les normes de Iutub. Ai las!! El dimoniet s'havia quedat atrapat en el nostre pla!
- Vinga, fes un teleport i torna a casa - li vaig dir. Però va seure a terra i em va mirar fixament fins que vaig entendre que era massa petit per a fer teleports tot sol. Total, que havia d'agafar un avió.
Resulta que els polítics, auntèntics arcàngels del mal, es van conxorxar i van decretar l'obligatoreitat d'una prova de COVID cada cop que volgués agafar un avió. I aquesta prova valia tant com el bitllet d'avió. Quina vergonya. Però, tot aquell que estigués vacunat estaria exempt de fer-se la prova obligatòria.
La decisió es reduïa a triar entre la meva butxaca o els meus principis. I vaig prendre la decisió que qualsevol català hagués pres. Així doncs, vaig anar al centre de la creu roja, on vacunar-se era gratis i el caballer templari del taulell rodó que en custodiava l'entrada em va dir que, d'acord, però dues dosis.
- M'havíeu dit que era monodosis en aquella roulotte - vaig gemegar indefens. - Sí, senyor. La roulotte d'allà, anomenada autocaravana si té vosté menys de cinquanta anys, va de poble en poble repartint dosis i, fora d'aquest horari, l'aparquem aquí. Aqui en el centre el podem vacunar qualsevol dia, però entre dosi i dosi cal esperar unes setmanetes. La monodosi només la posem en la roulotte. Jo li vaig explicar clarament, però com que vostè és extranger no em va entendre. - I quan vindrà a la pastura la roulotte autocaravana? - A dues setmanes d'agafar l'avió de tornada, començar amb la bidosi i haver de pagar per a la PCR que demanaven a l'aeroport era fer el prèssec.
- Divendres que ve, no. L'altre. Al costat del centre comercial.
Ah, perfecte, encara tindria un dia de marge abans d'agafar l'avió.
El dia D a l'hora H vaig baixar a la plaça del centre comercial. Allà, al costat d'una autocaravana de Pretzels, d'una autocaravana de flors i d'una autocaravana de kebabs, hi havia una autocaravana de templaris i una cua de pelegrins enorme. El dia era gris i amb vent fred. L'ironia de fer cua durant més de dues hores per a vacunar-te i evitar contraure una supergrip es va fer evident quan va començar a ploure. Alguns dels pelegrins, en especial els que portaven nadons, van abandonar la missió.
Garantia total: Vacunes assajades al pais de Togo
Els templaris de la creu roja, gent molt ben organitzada, feien una reunió informativa prèvia on et feien seure però sabien respondre si la vacuna donava inmunitat temporal o vitalícia. A la sala següent et feien seure i et preguntaven si eres més de dretes o d'esquerres abans de l'estocada. A l'última sala (també) et feien seure quinze minuts per si tenies reacció adversa. Per a llogar-hi cadires!!
Diuen que aquell beneït amb les dosis experimenta una sensació de seguretat indescriptible: inmunitat tot poderosa davant un enemic invisible. No va ser el meu cas. Jo vaig experimentar una lleu molèstia al braç i soneta. L'endemà a l'aeroport, vaig experimentar l'angoixa de què es manifestessin símptomes tardans i no em permetessin agafar l'avió.
Però des d'aquell dia èpic, porto amb orgull el meu primer implant biònic: el nanoxip de geolocalització. Començo a deixar enrera la meva humanitat per a contribuir a un món millor. I a més no tinc que pagar una PCR cada cop que agafi un avió!!!!
Llavors digué Déu: Fem l'home a nostra imatge i semblança...
Gènesis 1:26
I d'aquí va sorgir el mite del déu mico, reinterpretat per Akira Toriyama en una sèrie d'animació que va marcar la infància d'una generació.
Tot evoluciona. Del garrot a l'ordinador. (Això explica per què a vegades tincs ganes d'estabellar el ratolí contra la taula.) I junt amb l'evolució de l'activitat també evolucionen les lesions que se'n deriven. El piset de la pastura està moblat, però les cadires que hi ha em destrossen l'esquena. No és un problema si surts de casa per a anar a treballar a la feina. Sí és un problema quan tens teletreball. També és possible que el mal d'esquena pugui tenir altres conseqüències. És l'hora d'actuar.
Junt amb el setmanari arriben propagandes a tot color de les botigues de la ciutat. Moment ideal per a fer-hi una ullada abans de reciclar-les. Interessant... hi ha una botiga a una hora de pagès del pis.
Aquesta botiga, a la que anomenaré POC (degut a un intent de normalització lingüística), ven des de cadires fins a coixins, que aquí anomenen "petonejacaps". Per entrar-hi no hi havia gaire ritual: només el rentat de mans amb gel hidroalcohòlic. Vaig trobar les cadires de seguida.
Recordem l'obejtiu: buscar una cadira funcional. Però que n'és de divertit seure a totes i cadascuna de les cadires de l'exposició... ni quan era petit vaig poder fer-ho. Al final vaig seure en una cadira i la meva esquena em va dir, tot petant, que aquella era la bona. I a més barata.
Vaig buscar a un dependent, i no n'hi havia cap. Ah, sí, n'hi havia tres de disponibles però l'estaven fent petar en un raconet, amb una tassa de cafè buida a la mà. Quan van notar que la conversa deixava de ser privada, es van dispersar i una senyora em va atendre amb una certa irratabilitat, potser ocasionada pel cafè que acabava de prendre.
- Que miri, que vull una cadira.
- Ah, però vosté ha de venir amb la referència.
- Aquí la té. - Foto del mòvil.
- Ui però es veu massa petit.
- Cap problema. - Amb dos dits faig una amplació.
- Ai, és que aquests números - remuga - no veig si aquest és un 5 o un 6.
- Pot provar el 5. Si surt un llit, potser és el 6.
- Ja l'he trobat. Cadira beige.
- Home, a mi m'agrada la negra.
- Ah, però és una altra referència.
- Miri l'etiqueta de la foto. Sembla que hi hagi dues referències, oi?
- No ho sé. Provarem.
- Cadira negra. Esgotada.
- Què vol dir esgotada? Esgotat és qui hi seu, no? I en una altra botiga?
- Aviam. - Ho mira. - No n'hi ha.
- Em puc emportar la que està d'exposició.
- No.
- No feu això de deixar-la més barata?
- No. Però de beige en queden 17.
- No m'extranya, el color és ben lleig.
Això li va fer gràcia. A partir d'aquí es va mostrar simpàtica.
- D'on és vosté, de França?
- De Catalunya, prop de Barcelona.
- Ah, Barcelona: Espanya.
- Bueh... més o menys. Hi ha "estat"?
- Sí, de vacances a Mallorca. Vaig fer un curset de castellà. Però no me'n recordo de res.
- Ui, és que els idiomes quan no els practiques s'obliden. (Oi que sí Senyor Wilson?) Va que m'emporto una cadira de beige.
- Ha d'anar a buscar-la a aquest magatzem d'aquí.
- Ui, no. No en tinc de cotxe.
- Doncs aquí és l'exposició, allà és el magatzem. No l'hi pot pas portar ningú?
- No, però potser el camió que ve a aquí pot portar-me'n una.
- Ah, però és que el camió no ve cada dia.
- Aviam, si vinc d'Espanyistan. Allà és ben normal haver d'esperar a l'endemà. Que triga dos dies, doncs dos dies. Que triga tres dies, doncs tres dies. Que ve la setmana que ve: Quan arribi em feu un truc i vinc a buscar-la.
- Oh, no triga pas tant, En dos dies la pot tenir aquí.
- Tracte fet. - Li dono les dades i em dona un resguard.
- La pot pagar quan la vingui a buscar. Jo no hi seré passat demà. Busquí vosté la meva comanya, què és rossa.
- Vol dir què només en trobaré una, de dependentes rosses a Alemanya?
I la senyora comença a riure.
- No es preocupi, la cadira estarà aquí en dos dies, trabarà a la meva companya fàcilment i és molt molt fàcil muntar-la.
- Com muntar-la? Si no tinc eines! No me la puc emportar muntada?
- Ah... sí... no es preocupi, la muntarem.
No diguis blat fins a tenir-lo en el sac i ben lligat.
No vaig rebre cap trucada. Però com que encara no havia pagat, zero nervis. Al cap de dos dies vaig tornar a la la botiga. En comptes d'una senyora rossa, em vaig trobar un noi moré.
- Vinc a recollir una cadira.
- Quina referència? - em pregunta com un autòmata sense inteligencia artifical.
- Reserva al meu nom. Recollida avui. Muntada.
- Ah - surt del seu encís. - Ara la hi porto.
Me la lliuren, baixo a pagar-la i en demano la factura. Per a què la factura? Doncs perquè un extranger amb una cadira a coll i bé pel carrer sempre és sospitós.
De tornada al pis vaig travessar el cementiri. Allà hi havia un parell de senyores, cul en pompa, arreglant floretes. Una d'elles em veu, riu, i em diu:
- Ah, on la porta vosté la cadira?
- Cap a casa...
- Però... no és normal anar amb una cadira pel carrer...
- Ja, és que no tinc cotxe.-
- Jo em pensava que la duia per a seure una estona aquí...
- Home... sembla perillós seure aquí a descansar. Aquí hi ha molta gent que descansa... per sempre.
La senyora va fer uns ulls com a plats; la broma trepitajava una mica el seu llindar d'humor. Però no va poder aguantar-se el somriure.
Resulta que aquesta senyora estava jubilada, però que com la seva renda era baixa, es dedicava a fer classes a nens extrangers nou vinguts a les escoles públiques. Em va semblar un tema molt interressant i que m'afectava de ple. De fet no és el primer penionista que em trobo que va desesperat per a trobar alguna ocupació per a fer uns dinerets. Així que vam tenir una conversa molt cordial, ex catedra.
Una mica més tard la cadira i jo estàvem al pisset. Però ja l'estrenaria l'endemà.
Viure a Alemanya i no haver provat les salsitxes fins ara és com fer turisme per Les Rambles sense comprar-se un barret mexicà.
El dia es va aixecar prometedor, tot i que una papallona havia mogut les seves ales en algun lloc al sud dels Pirineus i per tant aquí a la Pastura, hi plovia. Jo m'acabava de preparar un litre de tè, que és diurètic, junt amb un petit esmorzar a base de cogombre i embotit. L'àpat em cridava amb urgència des del païs de les Meravelles "menja'm, beu-me". Amb l'ànsia d'una persona que ha aprimat 150g mentre dormia, vaig escometre el tè i em vaig escaldar la llengua.
Vaig arribar a un compromís entre el dolor i la gana i una estona després l'esmorzar ja era història. Però la llengua em va quedar insensibilitzada i avui, dies després de l'incident, encara dura.
Al super que tinc al costat de casa li falta una vocal i l'he rebatejat com lídel. A Txèquia anava a comprar en cotxe, però aquí compro a peu. Després d'haver inspeccionat TOTS els supers de la ciutat vaig arribar a la conclusió que el millor de tots... éra el més proper. Per fi vaig entendre la dèria urbanita de comprar aigua en ampolla de plàstic perquè pesa menys. Una persona més inteligent potser podria haver comprat un carret pel súper, però fer viatges al súper és l'excusa ideal per a fer suar la carnsalada. Sense carro tot són avantatges: no compres més del què cal, fas excercici i és difícil justificar no anar-hi quan l'alternativa és passar gana.
En aquest país potser no saben jugar tant a futbol com per a arribar a quarts de final però de fer salsitxes sí en saben. Hi ha molts tipus diferents de salsitxes, amb les seves variants ecològiques. Vaig atrevir-me a comprar una mena de frankfurts prims i una mena de bratwursts prims. Coses conegudes, sense arriscar. També hi ha carnisseries al costat del super on sembla que hi ha més varietat i qualitat a un preu més alt, anomenades Mertxerais (la botiga de la Mertxe). Però no accepten diners de plàstic. Jo vaig sortir del súper super content perquè desbloquejaria una fita i rebria PX extres,
Aquell mateix dia també vaig fer suc de llimona. Vaig exprémer les llimones sense exprimidor. Encara que és un repte, no és res en comparació a intentar ajustar l'acidesa del suc amb la llengua insensible. I com que el meu nivell de cuina és baix, vaig triar un plantejament més enlínia amb els meus coneixements adquirits.
Així doncs, vaig fraccionar el suc de llimona en un recipient de diòxid de silici d'estructura cristal·lina amb d'una capacitat útil aproximada de 20 cm3. Hi vaig abocar aproximadament 5 cm3 de suc de llimona i 5 cm3 d'aigua mineral a 10ºC, que tenia preparada a la nevera. L'aigua en questió tenia 95,4 mg/dm3 de Calci, 39,9 mg/dm3 de Sulfats, 21,5 mg/dm3 de Magnesi, i proporcions inferiors als 20mg/dm3 de Sodi, potassi, fluor i carbonats. Calia esperar, doncs, que s'hi formessin quantitats no letals d'àcid sulfúric i àcid carbònic. El preparat tenia un gust massa àcid.
Hi vaig afegir 5 cm3 més d'aigua mineral. L'acidesa del preparat havia minvat, erò encara era massa alta.
Vaig omplir el recipient amb 5 cm3 addicionals i per desgràcia el resultat no va ser encara bo.
Havent arribat el recipient a la seva capacitat útil màxima, em va caler un segon recipient d'idèntica forma i mida. Hi vaig abocar una quarta part del preparat i 5 cm3 d'aigua. Tast i insatisfacció. 5 cm3 més d'aigua. Tast i fracàs. El preparat resultant estava massa diluit i resultava desagradable al gust.
Amb aquest procediment i variant les quantitats de concentrar i diluient, vaig obtenit un total de quatre preparats, essent l'últim d'ells prou satisfactori, a falta de sucre. Desafortunadament la quantitat de solut va ser excessiva i no quedaven ingredients per a un altre intent. Tancant els ulls vaig provar de beure'm el quart preparat però no va ser ben rebut pel meu estómac, Així que, donada la naturalesa àcida dels diversos preparats, els vaig fer servir per a desincrustar pòsits de calç del plat de la dutxa.
Conclusió, l'aproximació d'una recepta mitjançant la química és ineficient.
Amb tot, de seguida es va fer l'hora de dinar. Recordem que estàvem ben aprovisionats. No havia de plantejar grans difiultats. Vaig passar les salsitxes per la paella, amb salsa de tomàquet i més coses. Tenia bona pinta, però després de l'àpat, la meva experiència és que les salsitxes alemanyes saben a cautxú. Potser he d'esperar a recuperar la sensibilitat a la llengua abans de repetir el judici.
No us pensséssiu pas que l'ordre dels articles és cronològic. Les coses que em van passant s'amunteguen i de quan en quan prenen forma d'article.
El pis de la pastura està perfectament situat al bell mig del circuit de les quatre estacions. Al nord hi ha la primavera, representada per un petit parc a on hi van els enamorats. A l'est hi queda l'estiu, on hi neix el sol i també hi passa el riu principal de la ciutat, que representa el pas de la vida. Al sud, hi ha la clínica de la tardor, on "tard" "o" d'hora hi anem a parar (en el meu cas més d'hora que tard). I a l'oest s'hi troba el cementiri, lloc de descans etern al cap de l'hivern de la nostra vida. Per a aquest motiu penso que és un pis d'allò més ZENtric.
El cementiri és un lloc preciós. Totes les tombes tenen floretes i el setmanari local fins i tot va dedicar un article a la plantació primaveral de flors a les tombes. Homes i dones de la tercera edat sovintegen el lloc per a regar les flors o plantar-ne de noves. Té el material comunitari necessari per a executar tota mena de tasques de jardineria: desde regadores fins a petites pales. I sí, vagis per in vagis veus culs en pompa, però el cementiri no és bonic per a això, sinó per les flors i els ornaments de les tombes.
Una d'aquestes diferències culturals: mentre que a la terra la paraula sementiri fa al·lusió al naixement, aquí a la germànis té a veure amb el descans etern. De fet la traducció literal és l'hort de la pau. De tanta jardineria com en fan, el nom li escau. Però també fa reflexionar que aquí quan la gent es jubila també va a l'hortet, amb la diferència que s'hi acaben quedant per sempre; Primer treballen i després descansen.
Jo sovint vaig pel carrer amb els auriculars escoltant música. I vull recalcar que amb els auriculars i no amb l'altaveu wifi, que és l'imatge d'ara. Total, no hi ha ningú al carrer... però quan passo pel cementiri poso pausa com a senyal de respecte. En una d'aquestes pauses vaig sentir un gat.
Miolava com els gatets petits que es perden i vaig buscar-lo amb curiositat. Estava enfilat a la branca d'uns dels arbres del cementiri i no sabia baixar. Vaig intentar-lo cridar "vine, vine" i va venir cap a mi, però quan li vaig dir "salta!" ja no li va semblar prudent. Jo a la branca de l'arbre no hi arribava i el tronc era massa recte com per a pujar-hi. Aquí és on comença l'experiment sociològic.
La primera persona a qui vaig preguntar ho va tenir molt clar: va anar al tanatori (no, no es tracta de cap restaurant japonès) a buscar ajuda però com era el dia del senyor no hi havia ni déu. Només hi havia un telèfon i em va dir que hi truqués però jo no veia clar haver de fer el ridícul intentant explicar que hi havia un gat en perill.
Vam tornar i ens vam mirar el gat sense més recursos. Una persona que passava per allà es va interessar pel què féiem, Quan li vaig explicar el problema va fer un gest negatiu i va dir que tranquils que ja baixarà. Una parella de madurets que també van passar per allà es van mirar el gat i després de dir un "pobret" i van seguir caminant. De fet el pobre gat feia de catalitzador per a revelar la personalitat de cadascun dels què passaven per sota de l'arbre. Qui mira i calla. Qui mira de reüll. Qui mira i comenta. Qui busca una sol·lució...
Jo no em vaig atrevir a pujar sobre d'una làpida. Por? No... Respecte. Exacte, sóc una persona respectuosa. Molt respectuosa, tant amb els morts i amb la idea de no trepitjar-ne les tombes i també respectuós amb el baix coeficient de fregament de les superfícies de pedra polides. Però vaig tenir una pensada; vaig cridar el gat, el qual es va apropar a la punta de la branca i, d'un salt, vaig agafar un branquilló per a intentar moure la branca i que el gat caiés. No, no és cap animalada, els gats sempre cauen dempeus. Només hi havia una possibilitat quàntica de què el gat caiés i es matés. Però el branquilló era massa feble i es va trencar. El gat va recular espantat i amb les pupiles tant dilatades que semblava que fos de nit.
Vaig mirar al meu voltant i l'espectacle havia congregat una dotzena de persones. Per a no defraudar a la meva audiència vaig fer una volta aviam si trobava una escala de jardiner i finalment vaig tornar al pis a buscar una escombra. Així sí podria moure la branca i fer caure el gat.
...
Quan vaig tornar al cementiri amb l'escombra ja no hi havia ningú. De fons vaig veure un camió de bombers que marxava. Vaig preguntar a un parell de iaies i em van explicar que sí, que algú havia cridat els bombers, què era el què calia fer sempre en aquests casos. Que el gat va necessitar de 4 bombers, un agafant-lo per cada pota per a baixar-lo, doncs s'arrapava com una paparra a la branca.
Un corb al cementiri va xisclar "babau, babau". Vaig escombrar quatre fulles per dissimular i vaig tornar a casa.
Un dia de primavera com qualsevol altre em va pujar la mosca al nas. Em feia mal el costat dret. Notava com un bony (però no el pastisset de xocolata). Què es fa amb les coses importants? Deixar una nit de reflexió.
Al matí següent encara em feia mal i, de tant en tant, unes fiblades molt incòmodes. La reflexió nocturna m'obria 3 possibilitats:
Com que no faig esport i em passo el dia assegut, tinc un estrenyiment de cal Déu.
Com que estic a la dècada que estic, hauré fet un sobre esforç i m'ha sortit una hèrnia.
Apendicitis.
M'havien explicat que normalment vas a un metge, i que si és greu, et deriva a l'hospital. Fa bastants dies vaig demanar a la mútua que m'envies un llistat de metges i encara no l'havia rebut. Vaig buscar a internet i en vaig trobar un munt. Vaig començar a trucar i l'únic que em va agafar el telèfon em va dir, que truqués la setmana següent, que estava de vacances.
Com que em trobava en un atzucac, vaig sortir a fer una volta. Com a mínim mataría la primera possibilitat. Al cap d'una estova vaig notar que caminar feia el dolor més fort. Al final vaig entendre que si ja era prou grandet per a què em sortís una hèrnia, també era prou grandet com per anar sol a l'hospital, que a més tenia davant de casa, i preguntar si m'atenien allà o en una altra banda.
I això vaig fer, però a pas de tortuga, perquè em feia mal. Vaig tornat al pis, vaig agafar la tarjeta de la mútua i les claus de casa, i vaig anar cap a l'hospital, que aquí en diuen clínica. Entrar no va ser gens fàcil. Primer havia de veure quina era l'entrada principal, així que em vaig ficar per un carreró fins que, oh sorpresa, vaig trobar un rètol que deia: "entrada principal ->" i que portava a un altre rètol que deia "<- entrada principal" i que portava a un altre que deia "<- entrada principal". Però no hi havia cap porta amb un rètol vermell que digués: "ENTRADA PRINCIPAL".
Total, estàvem de proves, no? Això es com escape room però al revés. Jo sóc el jugador i el que vull fer és entrar. Vejam les opcions:
Una porta amb coloraines amb rètol que posa "clínica infantil". Quan tinc una crisis d'asma m'atenen a pediatria. Però no sembla que sigui el cas.
Una porta amb un timbre que diu si us plau de 22h a 6h truqueu al timbre. A sobre hi diu "urgències". La porta esta tancada. No té la pinta de ser allà.
Una porta giratòria amb un guarda de seguretat. Pot ser.
El guarda de seguretat em crida amablement l'altenció perquè no he resseguit el recorregut marcat amb una corda per a entrar. Li vaig fer entendre que si volia qualsevol mena de diàleg havia de parlar a poc a poc i sense paraules extranyes. Tot amabilitat: em va acompanyar de la maneta, em va preguntar que si venia de visita i em va oferir un formulari COVID ISO 9001 - traçabilitat. Se'm va desmuntar el tema quan em va preguntar el número d'habitació a on anava,
- No, no, senyor meu, joc vinc de visita però que algú em visiti a mi, que em fa mal el costat.
- Doncs entri per urgències.
- La porta que està tancada?
- Això mateix.
Doncs cap a la porta número dos.
El misteri del timbre: Encara no eren les 22h. Calia picar el timbre i tornar a fer el passarell?
Què haguéssiu fet? Doncs jo vaig picar-hi.
I, sorpresa, ningú hi contestava.
Per sort va sortir una parella per la porta i, ja que estava oberta, m'hi vaig esmunyir.
Següent pas: ascensor o escales?
Um... passo de quedar-me tancat a un ascensor.
Aixi que AU vaig pu...AU...jar les AU escales.
Allà hi havia un taulell amb una cua de 2 persones. Això es urgències? I la cua del triatge? Darrere el vidre blindat d'alta seguretat no hi havia ningú. Vaig preguntar a la persona número 1 si ell era l'ultim i em va dir "no, no". Doncs ja no calia preguntar més. Però tornem a les opcions:
Finestreta sense rètol.
Finestreta per a persones amb dificultats respiratòries.
Finestreta per a alienígenes (exacte, mai vaig saber què hi deia)
En aquest cas l'opció a triar era irrellevant. No hi havia ningú. Eh... espera...
Una senyora amb cabell arrissat i bata blanca treu el cap. La persona número 2 fa un pas enrera. Em toca a mi? Vaig i pregunto. Doncs sí, l'entrada era aquí. Em van fer passar directament al cúbícul 2.
El procés de diagnosi me'l salto. Em van ficar un pal pel nas per a comprobar que no tenia COVID i després em van passar per un aparell i per un altre i em van fer preguntes i van venir 2 o 3 metges diferents. La meva impressió va ser molt bona. Em van descartar l'estrenyiment, l'hèrnia i l'apendicitis i a canvi em van fer robar la carta de "pedres a la vesícula biliar" i la carta de "pinsament dels nervis de l'esquena". Vaig girar dos manas blancs i em van portar amb cadira de rodes a la tercera planta. Ingressat. En aquest punt se'm va acabar la bateria d'un mòvil i l'altre estava al 15%, com quan als transformers se'ls esgotava l'energia.
L'habitació tenia una altra persona, un pacient impacient. El vaig saludar amb tota la simpatia del món i em va explicar la seva història: Un dia estava tranquilament menjant i no va poder empassar-se el menjar: un tumor benigne al esòfag. Pobret. Li va molestar molt que li preguntés un parell de paraules que no vaig entendre, però jo quina culpa tinc de què els bàvars facin la A com una O (i a més, no ho fan sempre) i que s'ennueguin amb la R? Per a calmar la cosa, li vaig preguntar que si tenia un carregador de mòvil per deixar-me i em va sortir per petaneres: que si hi ha molts tipus de mòvils i que ell no sabia què necessitava, Al dia següent se'l van endur i no va tornar.
Més bones notícies, li vaig preguntar a l'infermera si em donaven de menjar i em va dir que no. Que si m'havien d'operar, que millor amb l'estòmac buit. I aigua? Que me la portava de seguida. --- Mai em van portar aquella ampolla d'aigua. Al dia següent vaig preguntar a una altra infermera que si l'aigua de l'aixeta era potable. Em va mirar amb cara rara i em va dir que si... gluc, gluc...
Total, que l'endemà va ser revelador. Vaig trobar un carregador de mòbil entre les coses d'un ex-pacient, que no tornaria, i problema solucionat. A més una altra infermera em va dir que havia de beure molta aigua i quan em va veure anar a beure al lavabo va dir "Senyor, ja li porto una ampolla d'aigua".
I vaig concedir audiència a una desena de metges. Al capdavant, una metgessa que estava seguint fil per randa el decàleg del metge novell: "to simpàtic, interès pel meu estat..." però quan va arribar al punt de "preguntar els síntomes" va a començar a fer servir paraules tan extranyes com "fetge", "ronyons", "pinsament" que evidentment la professora d'alemany no t'ensenya. Aquí és on vam tenir un petit problema de comunicació, que va intentar resoldre sortint-se del guió:
- D'on vostè?
- Qui lo què? (oració sense verb?)
- Nacionalitat?
- Com? (i el cas és que aquesta paraula em sona molt)
- Land?
- Sí, jo mateix.
La pobre em va fer una cara com si li estigués prenent el pèl. Un company seu va dir:
- Pais?
Home, així que que s'entén.
- Monarquia bananera d'espanyistan.
- Tenim un company que parla el seu idioma.
- Sí, fríjoles. - Va fer un pas endavant. - Platiquemos un rato güei.
Aquí em va fer una bateria de preguntes i em va dir que els meus síntomes no quadraven amb la les cartes que m'havien donat. I que la prova que m'havien promés per a l'esquena tenia una llista d'espera molt llarga. Que s'ho havien de pensar i que mentres em tornaria a mirar l'uròleg.
Una senyora en edat de prejubilació em va portar una cadira de rodes.
- Puc caminar.
- No.
- De debò - em sabia greu, pobra dona.
- Normes de l'hospital.
El despatx de l'uròleg estava decorat amb models d'implants de penis. Em va fer uns tocaments i em va confirmar que tenia pedres. Que estaven molt avall. Doncs d'aqui devien venir els dolors dels últims 2 o 3 mesos... eren les pedretes fent una conga per a sortir. El tractament és un infern; veure aigua i passejar. Com patiré...
Nota: Segons qui em parlava del tema, només hi havia una pedra, o bé n'hi havia moltes. Ja es veurà.
Vaig tornar a peu.
Al cap d'una estona va tornar a venir la metgessa del decàleg. Em va començar a explicar que... i a la segona pregunta es va ratllar i em va dir
- Sap què, millor si aviso al meu company mexicà.
- Ah, molt boma idea.
I aquí és on em vaig quedar esperant, avorrit... perquè no venia ningú i jo no sabia si m'operarien de la vesícula biliar o no. S'havien endut el carregador de mòbil i no m'havien posat cap nou company d'habitació a qui demanar-ne un!!!!
Vaig sol·licitar audiència del metge mexicà i va trigar a venir. Però quan ho va fer, em va explicar la història sencera. És que tenia el combo de jugar la resonància per a l'esquena i podia ciclar la vesícula biliar per a poder baixar la pedra del ronyó, però no hi havia manà per a tot. I s'ho estaven pensant.
EL·LIPSI
Al final em van comunicar que no m'operaven, perquè pensaven que la pedra de la vesícula no era la causa dels dolors. Que ja sabia què fer amb l'altra pedra. I que em portarien l'alta. Alta que va trigar tota una vida... mentres em vaig fer amiguet d'un iaio que estava a l'habitació 10 i que tenia carregador de mòvil.
Tot correcte. Cap a casa, a fer rentadores que l'endemà te'n vas a Txèquia.
