EL DIA DE LA FADA

Imagineu una habitació gran, de planta rectangular, amb cel ras de pladur. És un espai diàfan i lluminós, separat de la natura mitjançant grans finestrals orientats al nord i múltiples punts de llum LED. Els mobles moderns de color gris en delimiten els espais: escriptoris, calaixeres i arxivadors no gaire alts i bastant buits, perquè l'emmagatzematge digital li ha guanyat el pols al paper.

Dues menes d'ocupants comparteixen l'espai al meu voltant, mirant-se fixament en silenci durant llargues estones: el primer ocupant, una entitat basada en el carboni, seu en una cadira amb un posat d'exigència impacient dissimulat de paciència. El segon ocupant, una entitat basada en el silici, prova de mostrar-se superior des de la taula mentre compleix servil la voluntat del seu interlocutor, sempre al seu propi ritme.

De cop i volta tots els meus companys de l'oficina s'aixequen, silenciosament. S'apleguen al voltant d una taula, guardant respectuosament la mateixa distància respecte d'una dona de cabells del color del cel de en una llarga posta de sol. Dona que roman asseguda i que ara, a més, somriu.

Un a un els companys fan un parell de passes endavant i li dediquen una felicitació formal amb una encaixada de mans, abans de fer un parell de passes enrera i cedir el torn a un altre company. Un d'ells li lliura una bosseta. Ella agraeix les felicitacions i el regal amb un somriure tímid i dues frases amables. N'extreu el contingut de la bossa: una planta d'interior en un test amb una petita i alegre fada de guarniment. Per la manera que belluga els seus cabells, li ha encantat.

Així és com els meus companys celebren el sant, que ells anomenen el dia del nom. La formalitat a Txèquia té encara un pes important en les relacions professionals. Possiblement una herència de l'imperi austrohongarès, el llenguatge formal i l'ús del títol acadèmic per adreçar-se a un client o company de feina amb qui no hi ha tracte habitual es fan servir amb naturalitat. Un tret txec que, previsiblement, els joves que fan vídeos a tik tok faran desaparèixer a cop de reggaeton.

Els meus companys em van explicar el significat de la cerimònia a l'hora de dinar. De condescendència no els en va faltar perquè en general pensen que Espanyistan és un país de majoria musulmana i que, per aquest motiu, es normal que jo no entengui les costums cristianes.

Religiosos O no, practicants O no, els costums de la gent triguen a esborrar-se en el temps. Quan mirem enrera veiem que els txecs eren els celtes que creien en fades i van ser envaïts pels eslaus catòlics (a diferència d'altres eslaus, ortodoxos). Tot aquest fervor religiós encara n'impregna la societat. Que si són protestants, dieu? No ho sé. De les batusses protestantistes només recordo que hi hava la tradició de llençar gent per la finestra, però tant és perquè desprès de la segona guerra mundial van passar per una etapa d'ateisme forçat i, ara que aquella etapa ha quedat enrera, només un petit percentatge ha tornat a la llum.

Vaig aprofitar l'avinentesa per a conèixer una mica millor les companyes de l'altra banda del despatx, totes senyores de la meva edat, que es passen el dia entre albarans i factures amb el cap cot. Totes amb fills grans, casats, alguns d'ells vivint fora de casa...

La planta i la fada van suposar un punt de color, un intent de reconquesta del despatx per part de la natura. Sense que ningú em veiés, vaig arreplegar un dels bombons que corria pel despatx li vaig deixar a la fada com a ofrena: és important dur-se bé amb els éssers del bosc!

Per sugerencia d'un company, a partir d'aquell dia vaig col·laborar amb el detall dels companys. I quan va ser el meu sant... ningú em va regalar res. Què ténen els cristians en contra dels infidels? No ho entenc...

EL DIA QUE VAIG CONÉIXER ELS VEÏNS

El piset de la pastura és semblant a la torre dels contes on hi ha tancada una princesa a les golfes. De tant pujar escales s'arriba a comprendre que l'esbeltesa d'una princesa no és un estereotip imposat pel patriarcat, sino una consecuencia de l'exercici diari. Si a més han de baixar cada cop al sòtan, on hi ha la rentadora per a fer safareig...

Compte! Això és un post de safareig. Avisats siau. Per tal de respectar la privacitat dels éssers humans i de les persones esmentats, en canviaré el nom.

I ara anem al tema: visc en una torre de contes però, és alhora un lloc silenciós, gairebé fantasmagòric. Intueixo la presència d'altres entitats però no les veig.

Per tots, o potser per uns quants, és conegut el tracte respectuós dels alemanys envers els seus veïns i el seu respecte en general per les normes. Tòpic que té bastant de cert, encara que és possible veure pel carrer quitxalla fent soroll amb una moto sense silenciador o gent llençant els papers al carrer o gent que porta a passejar el seu gos al parc infantil amb el propòsit altruista d'ablanar el sorral amb una dissolució d'urea.

En tot cas són uns veïns encantadors. Sembla que s'hagin punxat amb el fus de la bella adormida, ja que no se'ls sent en tot el dia; només quan surten al carrer. Ells surten de bon matí però com que no els veig ni els sento no sé a quina hora tornen. Fora bo trobar una mèdium?

3.OG = TERCERA PLANTA

Un dia vaig em vaig trobar amb el veí de davant, que entrava. Un noi jovenet d' allò més afable però seriós a l'hora. Apareix en aquest blog com a Herr Nik. Primer veí. Costa molt entendre'l perquè parla amb un accent molt tancat. Exacte: el bàvar és a l'alemany el que el mallorquí és al català. Herr Nik es el petit de 4 germans. La seva mare, la senyora Frau, és una dona encantadora que li neteja el pis cada dia o cada dos dies. Me la trobo sovint i parlem sempre un estoneta. Procura parlar molt a poc a poc, així que es fàcil entendre-la.

A la materia planta hi viu un iaio malcarat que no saluda mai. Segur que té una destral i una pala al pis, així que no he tornat a fer cap més intent de saludar-lo, des que em va dir bona tarda ensenyant-me els ullals.

Davant seu no tinc clar qui hi viu però he vist sortir-ne un noi i una noia que semblen germans. Els pressumptes germans mai van junts i només se'ls veu el cap de setmana, així que suposo que en aquell pis hi viu un home viut, que rep la visita dels seus fills.

2.OG = SEGONA PLANTA

Just a sota meu hi viu en Herr Handy, un iaio que mai se'l troba a casa. Sé que hi és perquè el sento parlar pel mòbil.

Davant d'en Herr Handy hi viu en DJ. És un tio tot simpàtic que es va apuntar al exèrcit dels estats units de nord-amèrica per a treballar en logística i aprovisionament. El van destinar a Alemanya i s'hi ha quedat. Va tenir la idea de treballar com a DJ, però al final va acabar treballant en logística, en el sector privat. Parla un anglès molt entenedor i li fa mandra aprendre alemany perquè no li cal. La seva xicota i la filla d'ella viuen al poble del costat i ell les visita cada cap de setmana. I s'hi queda a dormir.

Dels altres veïns només sé que no en sé res...

1.EG = PRIMERA PLANTA

Aquí hi viu la Frau Aiaiai, una jubilada que sembla que te por de tot i que li molesten tots els sorolls. La vaig conèixer el dia que vaig convertir el passadís de la tercera planta en una pista d'atletisme perquè va pujar a queixar-se. Deia que sentia les corredisses des de casa seva. Uns dies després ens van trobar a l'escala i es va presentar de veritat. Li preocupava que jo tingués la impressió de què ella era una d'aquelles dones histèriques que protesta per nimietats.

La Frau Aiaiai té una relació queixacordial amb els seus veïns Herr Baby y Frau Baby. Es nota que estan casats pel cognom. I és que el nadó de la casa, que no m'han presentat formalment, plora a vegades a l'escala quan no vol que el treguin a passejar perquè li fan por els llampecs.

També aquí hi viu Herr Lieferungen un extranger que compra moltes coses de l'Amazònia. Ara i adés hi ha paquets seus al vestíbul. Herr Lieferungen té fama de mal carat i de violent, per això ningú li roba els paquets, però tampoc ningú els hi posa davant la porta.

I un altre extranger, que es el company de cerveses d'en DJ però que no em torna mai la salutació perquè deu ser xenòfob.

0.OG = PLANTA BAIXA

Aquí hi viu en Herr Punki, que és un Punki de veritat, dels que ténen els cabells de punta i els pantalons foradats, que acostuma a fumar al portal, excepte quan plou. Perquè quan plou fuma al vestíbul d'entrada, arrecerat. Després tota l'escala tufa. Potser hi ha més gent que fuma, però les culpes són només per a ell.

I finalment hi ha en Mannfred. És un aturat prejubilable al qual van fer fora perquè es passava tot el dia picant tecles a l'ordinador. I també per un tema d'un virus que diuen que ha vingut d'Àsia i que ha frenat l'economia. Em va explicar com funciona la rentadora i l'assecadora i quatre coses bastant utils. Cada cop que hi posem una fitxa de les que ens ven el senyor Huttner s'inicia un compte enrera, però com em vaig quedar a la tercera temporada de LOST, no em preocupa cap esdeveniment catastròfic sino només em preocupa recordar que puc fer servir tantes rentadores i assecadores com pugui endollar en aquella presa de corrent. Parla anglès i alemany.

Hi ha quatre pisos per planta i no hi ha cap pas vuit. Sí feu comptes veureu que hi falta gent. Mai la vaig arribar a veure...

-1.OG = SÒTAN

Ah, ja ha acabat la rentadora. Ara amb el temps que queda, faré una assecadora i posaré a rentar uns llençols. Cal aprofitar al màxim el temps que dona una fitxa.

Per cert, el sabó en pols és comunitari!!

EL DIA QUE VAIG LLEGIR EN ALEMANY

Ara us explicaré com em vaig enfrontar a plecs tècnics de entre 50 i 200 pàgines escrits en alemany que formen part del dia a dia de la meva feina. Sí, és possible, si tens la tècnica adïent i l'alternativa és quedar-te a l'atur. Com que aquest és un tema una mica dens, he decidit explicar-ho amb coloraines i  imatges, que valen més que mil paraules.

En primer lloc, el cervell humà només està preparat per a un sol llenguatge. Llengua matèrna. Aquest és el sistema operatiu del nostre maquinari en base carboni. Un cop instal·lat, procés amb làser que dura uns 6 anys, mai s'esborra tret que hi hagi un dany a la placa. Sobre aquest sistema operatiu pots instal·lar qualsevol altre, el què passa és que necessita el sistema operatiu original fins que no li assignes un sector d'arrencada propi.

V. diagrama adjunt: en els blocs en contacte és possible la traducció.

Els que ens considerem bilingües, és per què en una edat molt tendra, algú ens ha volgut instal·lar un altre sistema operatiu quan el primer no estava acabat d'insta·lar. Si tenim sort, podem triar engegar el nostre maquinari en l'idioma A o en l'dioma B, però com que aquest procés d'instal·lació porta un total de 12 o 14 anys és molt probable que mai s'acabi de finalitzar del tot. Referència literària: "Algún día" d'Isaac Asimov.

Aquesta és l'explicació, petits meus, de per què hi ha gent a la ciutat de Barcelona què és incapaç d'anar a comprar a DUES BOTIGUES i que acaba comprant a DOS TENDES.

Així que en aquest diagrama de blocs del cervell d'una persona a l'atzar, es veu clarament que si li parlen en anglés no pot traduir a l'alemany, ni molt menys pensar en anglès ni pensar en alemany, perquè són dos idiomes que no estan en contacte entre sí ni amb el codi màquina. La comprensió i traducció ha de passar necessàriament per un sistema operatiu base.

Com a curiositat, fixeu-vos en la complicació per a traduïr del francès a l'alemany d'aquesta persona. Cal primer passar pel català, després pel castellà i finalment a l'alemany. Hi ha coses que no paguen la pena a la vida. Tot i així no està de més recordar que l'alemany és una llengüa de la familia de les llengües germàniques i que té lèxic similar a l'anglès (també llengua germànica) i en menor mesura al francès (en part d'origen germànic). Això pot ajudar a deduïr vocabulari. Sens dubte ajuda a memoritzar-lo.

També està el tema de què el cervell apren vocabulari per àrees de coneixement. És a dir, la profe d'alemany t'ensenya a demanar al restaurant i a llegir el menú, però no les paraules que es fan servir per a especejar una màquina. Aquest és un gran buit de coneixement que costarà d'omplir, i que un cop assolit, no ens servirà per res més que no sigui el dia a dia de la feina. 

Per tots els motius exposats anteriorment, entendreu que un texte tècnic en un altre idioma s'enfronta amb... serenitat. 

EXEMPLE SERENÍSSIM:

FASE 1: Lectura inicial degut als nervis

FASE 2: Hipòtesi inicial

FASE 3: Reconeixement de números i símbols

FASE 4: Inferència en base al camp de coneixement específic

FASE 5: Deducció per lingüística comparativa

FASE 6: Deducció per significat

Les fases 4, 5 i 6 van quadrant. Un component que té cabal, rendiment i que és important diferenciar entre la temperatura d'hivern i d'estiu és... un bescanviador de calor!!

FASE 7: Correcció

FASE 8: Conclusió

Visca!!! He comprès la secció primera. Ànims que queden unes 15 seccions més per a acabar la primera màquina, aproximadament de la página 9 a la 20. Aquest és un esquema que es repetirà per a la resta de màquines del plec tècnic.

Vull cafè.

EL DIA DEL SENYOR, DUIMENGE

RETROSPECTIVA: Primer dia a Txèquia. (feb-2021).

Però jo no anava a Alemanya?????

...i al setè dia va descansar. Mentida! Ara us explicaré el nou concepte del dia del senyor.

Un dels moments més lluminosos que viuras sigui segurament a deu mil metres d'alçada.

No és Deu sino el passatger que seu a la finestra, que no vol baixar la cortina.

L'endemà, que era diumenge tocava llevar-se mirant un sostre borrós i desconegut. I recordar per a què punyetes m'havia gastat desenes d'euros en una prova del COVID19 que la funcionària de la frontera no la va voler ni veure.

Els catalans no som garrepes; no ens agradar gastar diners en allò inútil.

I després d'un esmorzar ràpid, començar a recolocar les coses, començant pel què hi havia a les butxaques de l'anorak. Per sort, les butxaques ja havien estat buidades i reomplertes de cara al viatge, però aquells qui em coneixeu una mica, sabeu que les butxaques són el millor mètode de no dur sarró o de no dur motxilla. I també una forma ideal d'alleugerir el pes de la maleta. Però vaig decidir que era innecesari portar els guants, el móvil de reserva, dos dels tres aerosols que portava, la meitat dels paquets de mocadors, documents diversos del viatge, un bitllet de tren d'anada, tovallons de reserva, mascaretes de recanvi i alguna cosa més que feia nosa. Perquè com ja us he avançat, aquell diumenge era el dia del senyor.

El meu cap i jo vam anar a la fàbrica, on després d'una primera volta i presa de contacte, vaig tenir una curta entrevista amb el senyor X, amo de la fàbrica. El senyor X, molt amable, em va donar la benvinguda, em va desitjar sort i va dir-me que la seva porta estava sempre oberta si tenia cap problema. Tot un senyor.

La fàbrica és molt gran i moderna, però suposo que no us farà tanta gràcia com a mi saber allò referent a l'estil arquitectònic, la capacitat de producció i el fluxe del procés de fabricació. Segurament tampoc us sembli electritzant el fet de què... tenen plaques fotovoltaiques!! Per tant ho passaré per alt. Una cosa molt important és que té un aparcament de cotxes de gran capacitat per als treballadors, de manera que ara sé del cert que els txecs no van a cavall. Precisament el tercer motiu de la visita era que jo havia de recollir el cotxe d'empresa que jo duria durant el temps de formació. El cotxe que em va tocar era gran, elegant... i automàtic.

Degut a atzars meteorològics, el cotxe també estava colgat de neu (uns 10cm). Aviam, que on jo visc no hi neva així en general, però fins i tot jo sé que cal treure la neu del cotxe per a circular. Especialment del parabrises davanter. Així que la primera cosa que vaig fer a l'entrar-hi va ser posar la calefacció, aviam de si en els temps que trigava a fondre's la neu podia fer-me amb el cotxe, però només vaig ser capaç d'encendre'n la ràdio. Al cap d'una bona estona, em vaig rendir i vaig demanar ajuda al meu cap:

- Perdoni, però penso que em caldrà un curs accelerat per a conduir cotxes automàtics.

- Aquest és l'expert en màquines que hem contractat? - devia pensar l'amo...

Per sort, li va semblar anecdòtic. I em va dir, que es clar, el cotxe m'estava donant les instruccions per a engegar-lo al panell, però potser, potser, potser millor si ho posàvem en castellà en comptes de en txec. I aquí és on te n'adones que unes de les coses que portes apreses de casa, en concret que els cotxes automàtics es van inventar per a les mestresses de casa que no sabien conduir, xoca amb la realitat del moment. Que si fos tan fàcil, s'hauria d'haver engegat intuitivament. La resta, era com un cotxe normal, d'aquests de porten GPS incorporat, calefacció als seients i climatitzador bizona (tot de botons). Així diferent de debò el que té és el canvi de marxes, que està codificat amb lletres en comptes de amb números, però aquí us deixo un apunt per si mai us toca dur un d'aquests monstres:

• P: Parada
• R: Retrocés
• N: No serveix per a res
• D: tocar el Dos
• S: Sortir quan està encallat a la neu

Em vaig adonar, que, fet i fetitxe, amb la D i la R en tenia prou. La sensació és extranya. T'has de mentalitzar que ets paralític del braç dret i de la cama esquerra, però funciona. Paradeta al super, i cap a casa.

Vaig arribar viu a la caseta per a fer una neteja general. Treure pols, escombrar i fregar amb una mopa. Sí, pel què es veu la fregona aquí és d'importació i no se'n troben. I quan l'habitació ja va estar apta per a un nen bombolla, va tocar desfer les maletes, col·locar la roba a l'armari i els records al seu lloc.

Amb el celo que vaig comprar al super, vaig fixar unes fustes i vaig fer un prestatge addicional per a la roba. Vaig baixar un escriptori del pis de dalt. També una cadira de fusta fixa. Vaig fer proves amb el cable LAN però per alguna extranya raó el router no volia enviar altre senyal que no fos la wifi. L'ordinador ja tenia el seu lloc. Més tard vaig incorporar una petita prestatgeria com a tauleta de nit i tot va quedar millor.

Ja tenia el meu raconet per a fer video conferències, estudiar i dormir!!!!

P.S.: D'això que fa fred i tal, ho deixo per un altre dia.

EL DIA QUE EM VAIG VACUNAR

Em nego a començar un article amb aquest títol amb una justificació de la necessarietat de la vacunació en la situació actual del COVID-19. Tant si teniu la vostra opinió com la d'un altre, us la respecto. Jo no em volia vacunar. Però a vegades el destí té un altre pla.

Potser ho havia d'haver pensat dos cops abans de dibuixar un pentacle al terra, però no se m'acudia cap altra manera per a seguir el tutorial de caligrafia sumèria - nivell bàsic que havia trobat a Iutub. Tenint un terra de parquet d'allò més apte per a l'escriptura cuniforme, vaig pensar "ara o mai".

D'aquell pentacle en va sortir un petit dimoni somrient, que va prendre possessió del pis durant sis setmanes, sis dies i sis hores. Vaig presenciar l'arribada del petits ponis de l'apocal·lipsi, cridòries infernals, caos i les aigües clorades es van tacar amb la sang dels innocents. Si t'agrada el hardcore, t'ho passes bé. Però de tant fregar el terra es van esborrar el pentacle i les runes. No li vaig veure el problema perquè havia desat el tutorial en favorits: un parell de clics i... tutorial banejat per incompliment de les normes de Iutub. Ai las!! El dimoniet s'havia quedat atrapat en el nostre pla!

- Vinga, fes un teleport i torna a casa - li vaig dir. Però va seure a terra i em va mirar fixament fins que vaig entendre que era massa petit per a fer teleports tot sol. Total, que havia d'agafar un avió.

Resulta que els polítics, auntèntics arcàngels del mal, es van conxorxar i van decretar l'obligatoreitat d'una prova de COVID cada cop que volgués agafar un avió. I aquesta prova valia tant com el bitllet d'avió. Quina vergonya. Però, tot aquell que estigués vacunat estaria exempt de fer-se la prova obligatòria.

La decisió es reduïa a triar entre la meva butxaca o els meus principis. I vaig prendre la decisió que qualsevol català hagués pres. Així doncs, vaig anar al centre de la creu roja, on vacunar-se era gratis i el caballer templari del taulell rodó que en custodiava l'entrada em va dir que, d'acord, però dues dosis.

- M'havíeu dit que era monodosis en aquella roulotte - vaig gemegar indefens.
- Sí, senyor. La roulotte d'allà, anomenada autocaravana si té vosté menys de cinquanta anys, va de poble en poble repartint dosis i, fora d'aquest horari, l'aparquem aquí. Aqui en el centre el podem vacunar qualsevol dia, però entre dosi i dosi cal esperar unes setmanetes. La monodosi només la posem en la roulotte. Jo li vaig explicar clarament, però com que vostè és extranger no em va entendre.
- I quan vindrà a la pastura la roulotte autocaravana? - A dues setmanes d'agafar l'avió de tornada, començar amb la bidosi i haver de pagar per a la PCR que demanaven a l'aeroport era fer el prèssec. 

- Divendres que ve, no. L'altre. Al costat del centre comercial.

Ah, perfecte, encara tindria un dia de marge abans d'agafar l'avió.

El dia D a l'hora H vaig baixar a la plaça del centre comercial. Allà, al costat d'una autocaravana de Pretzels, d'una autocaravana de flors i d'una autocaravana de kebabs, hi havia una autocaravana de templaris i una cua de pelegrins enorme. El dia era gris i amb vent fred. L'ironia de fer cua durant més de dues hores per a vacunar-te i evitar contraure una supergrip es va fer evident quan va començar a ploure. Alguns dels pelegrins, en especial els que portaven nadons, van abandonar la missió.

Garantia total: Vacunes assajades al pais de Togo

Els templaris de la creu roja, gent molt ben organitzada, feien una reunió informativa prèvia on et feien seure però sabien respondre si la vacuna donava inmunitat temporal o vitalícia. A la sala següent et feien seure i et preguntaven si eres més de dretes o d'esquerres abans de l'estocada. A l'última sala (també) et feien seure quinze minuts per si tenies reacció adversa. Per a llogar-hi cadires!!

Diuen que aquell beneït amb les dosis experimenta una sensació de seguretat indescriptible: inmunitat tot poderosa davant un enemic invisible. No va ser el meu cas. Jo vaig experimentar una lleu molèstia al braç i soneta. L'endemà a l'aeroport, vaig experimentar l'angoixa de què es manifestessin símptomes tardans i no em permetessin agafar l'avió.

Però des d'aquell dia èpic, porto amb orgull el meu primer implant biònic: el nanoxip de geolocalització. Començo a deixar enrera la meva humanitat per a contribuir a un món millor. I a més no tinc que pagar una PCR cada cop que agafi un avió!!!!

EL DIA QUE VAIG COMPRAR UNA CADIRA

Llavors digué Déu: Fem l'home a nostra imatge i semblança...

Gènesis 1:26 

I d'aquí va sorgir el mite del déu mico, reinterpretat per Akira Toriyama en una sèrie d'animació que va marcar la infància d'una generació.

Tot evoluciona. Del garrot a l'ordinador. (Això explica per què a vegades tincs ganes d'estabellar el ratolí contra la taula.) I junt amb l'evolució de l'activitat també evolucionen les lesions que se'n deriven. El piset de la pastura està moblat, però les cadires que hi ha em destrossen l'esquena. No és un problema si surts de casa per a anar a treballar a la feina. Sí és un problema quan tens teletreball. També és possible que el mal d'esquena pugui tenir altres conseqüències. És l'hora d'actuar.

Junt amb el setmanari arriben propagandes a tot color de les botigues de la ciutat. Moment ideal per a fer-hi una ullada abans de reciclar-les. Interessant... hi ha una botiga a una hora de pagès del pis.

Aquesta botiga, a la que anomenaré POC (degut a un intent de normalització lingüística), ven des de cadires fins a coixins, que aquí anomenen "petonejacaps". Per entrar-hi no hi havia gaire ritual: només el rentat de mans amb gel hidroalcohòlic. Vaig trobar les cadires de seguida.

Recordem l'obejtiu: buscar una cadira funcional. Però que n'és de divertit seure a totes i cadascuna de les cadires de l'exposició... ni quan era petit vaig poder fer-ho. Al final vaig seure en una cadira i la meva esquena em va dir, tot petant, que aquella era la bona. I a més barata.

Vaig buscar a un dependent, i no n'hi havia cap. Ah, sí, n'hi havia tres de disponibles però l'estaven fent petar en un raconet, amb una tassa de cafè buida a la mà. Quan van notar que la conversa deixava de ser privada, es van dispersar i una senyora em va atendre amb una certa irratabilitat, potser ocasionada pel cafè que acabava de prendre.

- Que miri, que vull una cadira.

- Ah, però vosté ha de venir amb la referència.

- Aquí la té. - Foto del mòvil.

- Ui però es veu massa petit.

- Cap problema. - Amb dos dits faig una amplació.

- Ai, és que aquests números - remuga - no veig si aquest és un 5 o un 6.

- Pot provar el 5. Si surt un llit, potser és el 6.

- Ja l'he trobat. Cadira beige.

- Home, a mi m'agrada la negra.

- Ah, però és una altra referència.

- Miri l'etiqueta de la foto. Sembla que hi hagi dues referències, oi?

- No ho sé. Provarem.

- Cadira negra. Esgotada.

- Què vol dir esgotada? Esgotat és qui hi seu, no? I en una altra botiga?

- Aviam. - Ho mira. - No n'hi ha.

- Em puc emportar la que està d'exposició.

- No.

- No feu això de deixar-la més barata?

- No. Però de beige en queden 17.

- No m'extranya, el color és ben lleig.

Això li va fer gràcia. A partir d'aquí es va mostrar simpàtica.

- D'on és vosté, de França?

- De Catalunya, prop de Barcelona.

- Ah, Barcelona: Espanya.

- Bueh... més o menys. Hi ha "estat"?

- Sí, de vacances a Mallorca. Vaig fer un curset de castellà. Però no me'n recordo de res.

- Ui, és que els idiomes quan no els practiques s'obliden. (Oi que sí Senyor Wilson?) Va que m'emporto una cadira de beige.

- Ha d'anar a buscar-la a aquest magatzem d'aquí.

- Ui, no. No en tinc de cotxe.

- Doncs aquí és l'exposició, allà és el magatzem. No l'hi pot pas portar ningú?

- No, però potser el camió que ve a aquí pot portar-me'n una.

- Ah, però és que el camió no ve cada dia.

- Aviam, si vinc d'Espanyistan. Allà és ben normal haver d'esperar a l'endemà. Que triga dos dies, doncs dos dies. Que triga tres dies, doncs tres dies. Que ve la setmana que ve: Quan arribi em feu un truc i vinc a buscar-la.

- Oh, no triga pas tant, En dos dies la pot tenir aquí.

- Tracte fet. - Li dono les dades i em dona un resguard.

- La pot pagar quan la vingui a buscar. Jo no hi seré passat demà. Busquí vosté la meva comanya, què és rossa.

- Vol dir què només en trobaré una, de dependentes rosses a Alemanya?

I la senyora comença a riure.

- No es preocupi, la cadira estarà aquí en dos dies, trabarà a la meva companya fàcilment i és molt molt fàcil muntar-la.

- Com muntar-la? Si no tinc eines! No me la puc emportar muntada?

- Ah... sí... no es preocupi, la muntarem.

No diguis blat fins a tenir-lo en el sac i ben lligat.

No vaig rebre cap trucada. Però com que encara no havia pagat, zero nervis. Al cap de dos dies vaig tornar a la la botiga. En comptes d'una senyora rossa, em vaig trobar un noi moré.

- Vinc a recollir una cadira.

- Quina referència? - em pregunta com un autòmata sense inteligencia artifical.

- Reserva al meu nom. Recollida avui. Muntada.

- Ah - surt del seu encís. - Ara la hi porto.

Me la lliuren, baixo a pagar-la i en demano la factura. Per a què la factura? Doncs perquè un extranger amb una cadira a coll i bé pel carrer sempre és sospitós.

De tornada al pis vaig travessar el cementiri. Allà hi havia un parell de senyores, cul en pompa, arreglant floretes. Una d'elles em veu, riu, i em diu:

- Ah, on la porta vosté la cadira?

- Cap a casa...

- Però... no és normal anar amb una cadira pel carrer...

- Ja, és que no tinc cotxe.-

- Jo em pensava que la duia per a seure una estona aquí...

- Home... sembla perillós seure aquí a descansar. Aquí hi ha molta gent que descansa... per sempre.

La senyora va fer uns ulls com a plats; la broma trepitajava una mica el seu llindar d'humor. Però no va poder aguantar-se el somriure.

Resulta que aquesta senyora estava jubilada, però que com la seva renda era baixa, es dedicava a fer classes a nens extrangers nou vinguts a les escoles públiques. Em va semblar un tema molt interressant i que m'afectava de ple. De fet no és el primer penionista que em trobo que va desesperat per a trobar alguna ocupació per a fer uns dinerets. Així que vam tenir una conversa molt cordial, ex catedra.

Una mica més tard la cadira i jo estàvem al pisset. Però ja l'estrenaria l'endemà.

EL DIA QUE VAIG MENJAR SALSITXES

 Viure a Alemanya i no haver provat les salsitxes fins ara és com fer turisme per Les Rambles sense comprar-se un barret mexicà.

El dia es va aixecar prometedor, tot i que una papallona havia mogut les seves ales en algun lloc al sud dels Pirineus i per tant aquí a la Pastura, hi plovia. Jo m'acabava de preparar un litre de tè, que és diurètic, junt amb un petit esmorzar a base de cogombre i embotit. L'àpat em cridava amb urgència des del païs de les Meravelles "menja'm, beu-me". Amb l'ànsia d'una persona que ha aprimat 150g mentre dormia, vaig escometre el tè i em vaig escaldar la llengua.

Vaig arribar a un compromís entre el dolor i la gana i una estona després l'esmorzar ja era història. Però la llengua em va quedar insensibilitzada i avui, dies després de l'incident, encara dura.

Al super que tinc al costat de casa li falta una vocal i l'he rebatejat com lídel. A Txèquia anava a comprar en cotxe, però aquí compro a peu. Després d'haver inspeccionat TOTS els supers de la ciutat vaig arribar a la conclusió que el millor de tots... éra el més proper. Per fi vaig entendre la dèria urbanita de comprar aigua en ampolla de plàstic perquè pesa menys. Una persona més inteligent potser podria haver comprat un carret pel súper, però fer viatges al súper és l'excusa ideal per a fer suar la carnsalada. Sense carro tot són avantatges: no compres més del què cal, fas excercici i és difícil justificar no anar-hi quan l'alternativa és passar gana.

En aquest país potser no saben jugar tant a futbol com per a arribar a quarts de final però de fer salsitxes sí en saben. Hi ha molts tipus diferents de salsitxes, amb les seves variants ecològiques. Vaig atrevir-me a comprar una mena de frankfurts prims i una mena de bratwursts prims. Coses conegudes, sense arriscar. També hi ha carnisseries al costat del super on sembla que hi ha més varietat i qualitat a un preu més alt, anomenades Mertxerais (la botiga de la Mertxe). Però no accepten diners de plàstic. Jo vaig sortir del súper super content perquè desbloquejaria una fita i rebria PX extres,

Aquell mateix dia també vaig fer suc de llimona. Vaig exprémer les llimones sense exprimidor. Encara que és un repte, no és res en comparació a intentar ajustar l'acidesa del suc amb la llengua insensible. I com que el meu nivell de cuina és baix, vaig triar un plantejament més enlínia amb els meus coneixements adquirits. 

Així doncs, vaig fraccionar el suc de llimona en un recipient de diòxid de silici d'estructura cristal·lina amb d'una capacitat útil aproximada de 20 cm3. Hi vaig abocar aproximadament 5 cm3 de suc de llimona i 5 cm3 d'aigua mineral a 10ºC, que tenia preparada a la nevera. L'aigua en questió tenia 95,4 mg/dm3 de Calci, 39,9 mg/dm3 de Sulfats, 21,5 mg/dm3 de Magnesi, i proporcions inferiors als 20mg/dm3 de Sodi, potassi, fluor i carbonats. Calia esperar, doncs, que s'hi formessin quantitats no letals d'àcid sulfúric i àcid carbònic. El preparat tenia un gust massa àcid.

Hi vaig afegir 5 cm3 més d'aigua mineral. L'acidesa del preparat havia minvat, erò encara era massa alta.

Vaig omplir el recipient amb 5 cm3 addicionals i per desgràcia el resultat no va ser encara bo.

Havent arribat el recipient a la seva capacitat útil màxima, em va caler un segon recipient d'idèntica forma i mida. Hi vaig abocar una quarta part del preparat i 5 cm3 d'aigua. Tast i insatisfacció. 5 cm3 més d'aigua. Tast i fracàs. El preparat resultant estava massa diluit i resultava desagradable al gust.

Amb aquest procediment i variant les quantitats de concentrar i diluient, vaig obtenit un total de quatre preparats, essent l'últim d'ells prou satisfactori, a falta de sucre. Desafortunadament la quantitat de solut va ser excessiva i no quedaven ingredients per a un altre intent. Tancant els ulls vaig provar de beure'm el quart preparat però no va ser ben rebut pel meu estómac, Així que, donada la naturalesa àcida dels diversos preparats, els vaig fer servir per a desincrustar pòsits de calç del plat de la dutxa.

Conclusió, l'aproximació d'una recepta mitjançant la química és ineficient.

Amb tot, de seguida es va fer l'hora de dinar. Recordem que estàvem ben aprovisionats. No havia de plantejar grans difiultats. Vaig passar les salsitxes per la paella, amb salsa de tomàquet i més coses. Tenia bona pinta, però després de l'àpat, la meva experiència és que les salsitxes alemanyes saben a cautxú. Potser he d'esperar a recuperar la sensibilitat a la llengua abans de repetir el judici.