EL DIA QUE VAIG ANAR A L'HOSPITAL

Un dia de primavera com qualsevol altre em va pujar la mosca al nas. Em feia mal el costat dret. Notava com un bony (però no el pastisset de xocolata). Què es fa amb les coses importants? Deixar una nit de reflexió.

Al matí següent encara em feia mal i, de tant en tant, unes fiblades molt incòmodes. La reflexió nocturna m'obria 3 possibilitats: 

1. Com que no faig esport i em passo el dia assegut, tinc un estrenyiment de cal Déu.
2. Com que estic a la dècada que estic, hauré fet un sobre esforç i m'ha sortit una hèrnia.
3. Apendicitis.

M'havien explicat que normalment vas a un metge, i que si és greu, et deriva a l'hospital. Fa bastants dies vaig demanar a la mútua que m'envies un llistat de metges i encara no l'havia rebut. Vaig buscar a internet i en vaig trobar un munt. Vaig començar a trucar i l'únic que em va agafar el telèfon em va dir, que truqués la setmana següent, que estava de vacances.

Com que em trobava en un atzucac, vaig sortir a fer una volta. Com a mínim mataría la primera possibilitat. Al cap d'una estova vaig notar que caminar feia el dolor més fort. Al final vaig entendre que si ja era prou grandet per a què em sortís una hèrnia, també era prou grandet com per anar sol a l'hospital, que a més tenia davant de casa, i preguntar si m'atenien allà o en una altra banda.

I això vaig fer, però a pas de tortuga, perquè em feia mal. Vaig tornat al pis, vaig agafar la tarjeta de la mútua i les claus de casa, i vaig anar cap a l'hospital, que aquí en diuen clínica. Entrar no va ser gens fàcil. Primer havia de veure quina era l'entrada principal, així que em vaig ficar per un carreró fins que, oh sorpresa, vaig trobar un rètol que deia: "entrada principal ->" i que portava a un altre rètol que deia "<- entrada principal" i que portava a un altre que deia "<- entrada principal". Però no hi havia cap porta amb un rètol vermell que digués: "ENTRADA PRINCIPAL".

Total, estàvem de proves, no? Això es com escape room però al revés. Jo sóc el jugador i el que vull fer és entrar. Vejam les opcions:

• Una porta amb coloraines amb rètol que posa "clínica infantil". Quan tinc una crisis d'asma m'atenen a pediatria. Però no sembla que sigui el cas.
• Una porta amb un timbre que diu si us plau de 22h a 6h truqueu al timbre. A sobre hi diu "urgències". La porta esta tancada. No té la pinta de ser allà.
• Una porta giratòria amb un guarda de seguretat. Pot ser.

El guarda de seguretat em crida amablement l'altenció perquè no he resseguit el recorregut marcat amb una corda per a entrar. Li vaig fer entendre que si volia qualsevol mena de diàleg havia de parlar a poc a poc i sense paraules extranyes. Tot amabilitat: em va acompanyar de la maneta, em va preguntar que si venia de visita i em va oferir un formulari COVID ISO 9001 - traçabilitat. Se'm va desmuntar el tema quan em va preguntar el número d'habitació a on anava, 

- No, no, senyor meu, joc vinc de visita però que algú em visiti a mi, que em fa mal el costat.

- Doncs entri per urgències.

- La porta que està tancada?

- Això mateix.

Doncs cap a la porta número dos.

El misteri del timbre: Encara no eren les 22h. Calia picar el timbre i tornar a fer el passarell?

Què haguéssiu fet? Doncs jo vaig picar-hi.

I, sorpresa, ningú hi contestava.

Per sort va sortir una parella per la porta i, ja que estava oberta, m'hi vaig esmunyir.

Següent pas: ascensor o escales?

Um... passo de quedar-me tancat a un ascensor.

Aixi que AU vaig pu...AU...jar les AU escales.

Allà hi havia un taulell amb una cua de 2 persones. Això es urgències? I la cua del triatge? Darrere el vidre blindat d'alta seguretat no hi havia ningú. Vaig preguntar a la persona número 1 si ell era l'ultim i em va dir "no, no". Doncs ja no calia preguntar més. Però tornem a les opcions:

• Finestreta sense rètol.
• Finestreta per a persones amb dificultats respiratòries.
• Finestreta per a alienígenes (exacte, mai vaig saber què hi deia)

En aquest cas l'opció a triar era irrellevant. No hi havia ningú. Eh... espera...

Una senyora amb cabell arrissat i bata blanca treu el cap. La persona número 2 fa un pas enrera. Em toca a mi? Vaig i pregunto. Doncs sí, l'entrada era aquí. Em van fer passar directament al cúbícul 2.

El procés de diagnosi me'l salto. Em van ficar un pal pel nas per a comprobar que no tenia COVID i després em van passar per un aparell i per un altre i em van fer preguntes i van venir 2 o 3 metges diferents. La meva impressió va ser molt bona. Em van descartar l'estrenyiment, l'hèrnia i l'apendicitis i a canvi em van fer robar la carta de "pedres a la vesícula biliar" i la carta de "pinsament dels nervis de l'esquena". Vaig girar dos manas blancs i em van portar amb cadira de rodes a la tercera planta. Ingressat. En aquest punt se'm va acabar la bateria d'un mòvil i l'altre estava al 15%, com quan als transformers se'ls esgotava l'energia.

L'habitació tenia una altra persona, un pacient impacient. El vaig saludar amb tota la simpatia del món i em va explicar la seva història: Un dia estava tranquilament menjant i no va poder empassar-se el menjar: un tumor benigne al esòfag. Pobret. Li va molestar molt que li preguntés un parell de paraules que no vaig entendre, però jo quina culpa tinc de què els bàvars facin la A com una O (i a més, no ho fan sempre) i que s'ennueguin amb la R? Per a calmar la cosa, li vaig preguntar que si tenia un carregador de mòvil per deixar-me i em va sortir per petaneres: que si hi ha molts tipus de mòvils i que ell no sabia què necessitava, Al dia següent se'l van endur i no va tornar.

Més bones notícies, li vaig preguntar a l'infermera si em donaven de menjar i em va dir que no. Que si m'havien d'operar, que millor amb l'estòmac buit. I aigua? Que me la portava de seguida. --- Mai em van portar aquella ampolla d'aigua. Al dia següent vaig preguntar a una altra infermera que si l'aigua de l'aixeta era potable. Em va mirar amb cara rara i em va dir que si... gluc, gluc...

Total, que l'endemà va ser revelador. Vaig trobar un carregador de mòbil entre les coses d'un ex-pacient, que no tornaria, i problema solucionat. A més una altra infermera em va dir que havia de beure molta aigua i quan em va veure anar a beure al lavabo va dir "Senyor, ja li porto una ampolla d'aigua".

I vaig concedir audiència a una desena de metges. Al capdavant, una metgessa que estava seguint fil per randa el decàleg del metge novell: "to simpàtic, interès pel meu estat..." però quan va arribar al punt de "preguntar els síntomes" va a començar a fer servir paraules tan extranyes com "fetge", "ronyons", "pinsament" que evidentment la professora d'alemany no t'ensenya. Aquí és on vam tenir un petit problema de comunicació, que va intentar resoldre sortint-se del guió: 

- D'on vostè?

- Qui lo què? (oració sense verb?)

- Nacionalitat?

- Com? (i el cas és que aquesta paraula em sona molt)

- Land?

- Sí, jo mateix.

La pobre em va fer una cara com si li estigués prenent el pèl. Un company seu va dir:

- Pais?

Home, així que que s'entén.

- Monarquia bananera d'espanyistan.

- Tenim un company que parla el seu idioma.

- Sí, fríjoles. - Va fer un pas endavant. - Platiquemos un rato güei.

Aquí em va fer una bateria de preguntes i em va dir que els meus síntomes no quadraven amb la les cartes que m'havien donat. I que la prova que m'havien promés per a l'esquena tenia una llista d'espera molt llarga. Que s'ho havien de pensar i que mentres em tornaria a mirar l'uròleg.

Una senyora en edat de prejubilació em va portar una cadira de rodes. 

- Puc caminar.

- No.

- De debò - em sabia greu, pobra dona.

- Normes de l'hospital.

El despatx de l'uròleg estava decorat amb models d'implants de penis. Em va fer uns tocaments i em va confirmar que tenia pedres. Que estaven molt avall. Doncs d'aqui devien venir els dolors dels últims 2 o 3 mesos... eren les pedretes fent una conga per a sortir. El tractament és un infern; veure aigua i passejar. Com patiré...

Nota: Segons qui em parlava del tema, només hi havia una pedra, o bé n'hi havia moltes. Ja es veurà.

Vaig tornar a peu.

Al cap d'una estona va tornar a venir la metgessa del decàleg. Em va començar a explicar que... i a la segona pregunta es va ratllar i em va dir

- Sap què, millor si aviso al meu company mexicà.

- Ah, molt boma idea.

I aquí és on em vaig quedar esperant, avorrit... perquè no venia ningú i jo no sabia si m'operarien de la vesícula biliar o no. S'havien endut el carregador de mòbil i no m'havien posat cap nou company d'habitació a qui demanar-ne un!!!!

Vaig sol·licitar audiència del metge mexicà i va trigar a venir. Però quan ho va fer, em va explicar la història sencera. És que tenia el combo de jugar la resonància per a l'esquena i podia ciclar la vesícula biliar per a poder baixar la pedra del ronyó, però no hi havia manà per a tot. I s'ho estaven pensant.

EL·LIPSI

Al final em van comunicar que no m'operaven, perquè pensaven que la pedra de la vesícula no era la causa dels dolors. Que ja sabia què fer amb l'altra pedra. I que em portarien l'alta. Alta que va trigar tota una vida... mentres em vaig fer amiguet d'un iaio que estava a l'habitació 10 i que tenia carregador de mòvil. 

Tot correcte. Cap a casa, a fer rentadores que l'endemà te'n vas a Txèquia.

Proveu de llegir-ho en català.

EL DIA QUE EM VAN PRENDRE EL PÈL

Tot va començar un dissabte a la tarda, que jo estava tranquil fent allò què fan els enginyers quan no treballen, quan vaig rebre una trucada de canvi de plans. I és que en comptes d'anar a Txèquia el diumenge a la tarda en cotxe perquè em venien a buscar, havia d'agafar el primer tren el diumenge al matí.

Au va, que no serà tant. Vaig fer la maleta amb la roba agafada directament de l'estenedor, gairebé eixuta i vaig sortir del piset amb empenta, ja que hi havia mitja hora caminant fins a l'estació i no semblava tant. El soroll de la meva maleta rodant per al vorera la matinada del diumenge de ben segur era el delit dels veins. Al cap de poc va començar a ploure: una pluja fina gens molesta i que no preocupa, però mulla. Per sort allà mateix hi havia la marquesina de l'autobús que va cap a l'estació.

A Baviera les parades d'autobús es marquen amb una "H". Cada cop que en veig una li dono voltes al significat. De moment m'he fet la película que en alemany autobús s'escriu amb H: hautobús. MEMOtècnia, en diuen. N'hi ha amb marquesina, n'hi ha que són un post i ténen un cartell amb horaris que ningú es dedica a arrencar quan s'avorreix. Cartell que diu, que en diumenge, no hi ha autobusos fins a les 11 del matí. Ni un cotxe al carrer.

Vaig arribar a l'estació xop i, sí, al cap de dos dies estava refredat. Allà a l'estació un home tot renegant davant de la màquina expendedora dels bitllets, em va confondre amb un alemany i em va preguntar que si tenia canvi de 50€. Pobre home, parlava l'alemany pitjor que jo. Li vaig preguntar si parlava anglès i resulta que sí, perquè era de Libèria (i sí, era negre, encara que no tingui cap incidència en aquesta història). Tot i així li vaig donar la resposta estàndard de supervivència de que jo només pagava amb tarjeta. També li vaig suggerir que li demanés canvi a la senyora de la botiga de pastetes. La senyora Bäcker (no sé, per dir-li d'alguna manera) li va contestar amb educació però amb fermesa que la seva feina no és donar canvi als viatgers, sino vendre pastetes (sic). Que si volia alguna cosa de la botiga. Així que el viatger va acabar comprant una pasta i amb el canvi, un bitllet de tren.

El tren em va sorprendre. No perquè estigués gairebé buit (en diumenge i de matinada és llògic). Sino perquè feia el soroll d'un autobús. Era un tren dièsel!! Super nou per dins i per fora. Vaig gaudir del paisatge bucòlic de petits boscos de gimnospermes i petits estanys amb ànecs de coll verd mentre escoltava riffs de guitarra elèctrica i melodies passades de revolucions.

En arribar a l'estació següent, canvi de tren. El revisor em va preguntar que a on anava. Quan li vaig dir que a Praga, vaig notar un decalatge en la seva reacció. Tot sospitant haver-me equivocar de tren li vaig preguntar si aquest tren era el què anava a Praga i llavors em va explicar que sí i no. Que aquest era el tren fins a la frontera i que allà agafava el de Praga. Ah caram. Ja havia desxifrat el bitllet. En total havia d'agafat dos trens diesel (autobusos sobre rails) i un tren de llarga distància.

La següent parada: estació a Txèquia. Ideal. El tren següent passava al cap d'una hora. Jo encara estava xop i a l'estació hi corria aire; com a totes les estacions... excepte potser Passeig de Gràcia. Hi havia una botiga de pastetes amb nom alemany, que estava tancada però ja tenia una cua de gent. La pobra dona que la va obrir, ho va fer amb por, perquè la gent afamada va entrar-hi al crit d'endavant les atxes.

El tren va arribar amb retard. Era un tren "vintage" amb camarots i seients de cuir però equipat amb internet (encara que es tallava) i endolls per al portàtil. Quina delícia. Prest vaig desplegar la tauleta i a sobre vaig posar-hi el portàtil, vaig endollar els auriculars i de cop i volta el temps va ser irrellevant. Veure com crucifiquen la Su-metal ajuda a oblidar que portes dues hores dient-li als teus otolits que no es revolucionin, però al final sempre guanyen la batalla. Així vaig arribar a Praga, amb la roba humida, més marejat que un granissat i insensibilitzat per la biodramina. Per sort la comunicació amb la familia no va faltar durant tot el trajecte.

Aquí va començar l'estada número 2 a Txèquia, plena de facècies de la feina, que no venen al cas. El dia següent, dilluns, vaig demanar a la senyora Katja de l'hotel que a on podia tallar-me els cabells. Va costar entendre-m'hi perquè ella em va dir que parlava anglès, però en realitat no. Com a persona pragmàtica que intento ser, vaig optar per la mímica i va funcionar. Vaig aconseguir hora per a la setmana següent. El meu amic ucranià em diu que és la típica eficiència txeca. Però en defensa de la senyora Katia, val a dir que em va donar un plànol DIN-A3 a color amb l'ubicació de l'hotel i de la perruqueria, un telèfon de contacte, la data i l'hora per escrit, no fos que hi hagués confusions.

El perruquer era un nano molt eixerit. Parlaba anglès fluit en plan monòleg. Al cap d'una estoneta m'havia explicat des de coses del covid, de climatitzacions, del temps, del poble, del caràcter txec, de la seva xicota de Nigèria, de la seva afició a viatjar i també una mica de crítica al comunisme, Semblava que encara quedava conversa per estona, pero em va llevar la capa i va dir: "Ja està".

M'apropa el mirall al clatell i em fa una passada a una velocitat supersònica, mentre em preguntava afirmant que havia quedat bé. Li vaig demanar una correcció al clatell. Em va donar la raó i a l'hora va defensar el seu criteri estètic. Li vaig demanar una mica més curt de dalt i em va expressar el seu dubte respecte la longitud desitjada mentre em tranquilitzava dient-me que quedaria bé. M'havia deixat una patilla més llarga que l'altra i vaig demanar-li un retoc de paritat, que no va entendre fins el tercer intent. Quan em vaig passar la má pel darrera, vaig descobrir que m'havia deixat un floc de cabells sense tallar. Li vaig demanar que ho arreglés i no va posar-hi pegues però va opinar que si tallava més es veuria extrany. En una altra banda del cap passava el mateix.

- M'agrada que em diguis el què no t'agrada, perquè la gent del poble, no em diu res i al cap d'uns dies torna i es queixa.

- Va, noiet, què et dec?

- 200 corones.

- Cap problema, aquí tinc la targeta.

- No tinc datàfon.

- Doncs jo no tinc efectiu.

- Tranquil, que l'efectiu és una cosa de l'edat del bronze. - Treu el seu mòbil i es queda esperant que jo faci el mateix.

- No puc pagar amb el mòvil.

Abans de què es posés nerviós li vaig proposar:

- Mira, anem a l'hotel, que allà et paguin i que m'ho carreguin al compte.

Sortim, tanca la perruqueria i comença a tirar cap a la plaça major.

- On vas?

- Al teu hotel.

- T'hi duc en cotxe si vols.

- No cal si està aquí mateix.

- El meu hotel està al costat de l'estació de tren. Això és passat el riu a l'altra banda del poble.

- Ah... doncs quina casualitat si hi visc al costat. Si, no tinc problema en què m'hi duguis.

Quina paciència.

Quan vam arribar a l'hotel, la senyora Katja ja no hi era. Estava a casa sopant. Sí en efecte, l'hotel era una mica "d'estar per casa". A la recepció sempre hi havia un rètol amb un número de telèfon mòbil a on s'hi llegia "estic pels puestos, truca'm i ara vinc". La vaig trucar i vaig demanar al perruquer que s'entenguéssin en txec. Quan va penjar em va dir que cap problema, que estava tot lligat.

I un be negre.

Al dia següent em va senyora Lydia em va dir, que si li pagava el perruquer. Vaig treure la targeta i oh sorpresa, em va dir que havia de ser en efectiu.

Li vaig explicar en alemany, perquè la Lydia "parlava" alemany, que no havíem quedat així, que bla bla bla bla bla bla. I ella em va mirar amb cara de m'importa un rave i em va dir que no podia cobrar-me amb tarjeta perquè el perruquer no estava obligat a fer factura. Total, que el noiet cobrava en negre. Que si no tenia corones jo havia de pagar amb euros. 200 corones, és a dir 10 €.

Això és el que li vaig ensenyar al meu mòbil. Va fer cara de "i doncs, no ha colat" i li vaig dir que li pagaria a la seva companya Katja, amb jo qui havia parlat. Només em faltaria això, haver-ho de pagar dos cops.

Doncs ja sabeu com vaig solucionar el meu problema d'imatge. A Alemanya trobar una perruqueria era missió impossible degut al COVID. La solució era molt fàcil: cinc hores de tren, una hora de cotxe i una setmana d'espera. Com és que no hi havia pensat abans?

EL PRIMER DIA A ALEMANYA

El meu primer dia a Alemanya va començar a Txèquia. I va començar com no m'agrada mai començar un dia: matinant. Vinga a enllestir les maletes i a arreplegar les quatre coses que quedaven pels puestos. El cap em va oferir estris de cuïna, que els tenia per duplicat, però (tot i que eren gratis) els vaig refusar amb educació. I això que me'ls va oferir fins a tres cops i vaig haver de lluitar contra els meus instints andalusos... però en haver dit el tercer NO em vaig sentir com la Galadriel quan va passar de l'anell únic.

I és que des de la terra ja estava en marxa l'operació CAIXES, que consistia en calcular el temps de lliurament d'un paquet enviat des de Barcelona ciutat fins a la pastura. El mèrit de l'operació caixa no és meu; jo mai encerto aquestes coses. Les caixes tenien tot de coses: llençols n'hi havia a mantes, plats plans plens de pebre negre, coberts amb mànecs verds, olles que no rimen amb res, i tot de coses kawaiis molt necessàries per a l'equilibri psicològic.

Així que el cap va entendre que en un pis petit no hi hauria lloc per a desar tants estris, va deixar d'insistir i vam acabar de revisar la casa. No havia de quedar-hi res, perquè el lloguer acavaba aquell mateix dia. Va venir el propietari, que era el cap de producció de la fàbrica (com n'és de petit el món) i va revisar la casa amb els seus aires de Xèrif. Jo vaig fer fins a quatre passades mirant cada racó com un maniàtic. Tot i així em vaig deixar el xampú a la dutxa... 

Pregunta tonta: quantes animadores no tenen cap lletra?

Doncs apa, a la carretera. Paradeta a la frontera, pal pel nas, policies fent safareig. Tornem-hi. Sense fer cas al navegador vaig arribar al pis... massa d'hora. Al cap li va venir la gana i vam buscar un super per a què comprés salsitxes per a la família i alguna cosa per a picar. Jo, home de món i previngut, havia fet cas a la meva dona i portava prous queviures per a sobreviure el llarg cap de setmana de la Setmana Santa. També vaig anar al super més proper el dissabte següent i vaig comprar-hi quatre coses. Com que era massa d'hora per entrar al pis però hi havia gent amb pressa al meu voltant, vaig trucar l'encarregat de la finca, el senyor de la gorra (Herr Huttner). No em va agafar el telèfon, com a bon cristià que devia ser, i li vaig deixar un missatge al uatsap, que tampoc va llegir. Tecnologia... m'has fallat.

Ens vam plantar al pis. Em van fer tornar a trucar i al segon cop em va agafar el telèfon. Vaig parlar amb ell i posant pressió al pobre senyor de la gorra, li vaig demanar amablement que deixés plantada a la seva familia un dia de festa i em vingués a obrir el pis abans de l'hora que jo mateix li havia proposat. Doncs em va dir que sí! El primer sorprés vaig ser jo. Per a fer temps li vaig preguntar al cap què volia dir Obergeschoss. Potser era alguna punyeta bàvara, ja que la zona era Oberpfaltz i potser aquí era tot una mica Ober. Però no. Em va dir que volia dir pis, és a dir, planta. Doncs... el número tres seguit d'un punt que hi havia al davant de la paraula significava llavors, que era un tercer pis. Sense comptar la planta baixa. Doncs era un quart pis, perquè la planta baixa estava un replà per sobre del carrer. (A la terra en diem entresol.)

Em van ajudar a pujar els patracols els quatre pisos. Allà el senyor de la gorra em va donar unes indicacions bàsiques sobre el pis i em va fer propaganda de les fitxes per a rentar la roba. Jo no vaig poder contestar-li res perquè no tenia alè. En aquell moment el meu domini de l'idioma no era un impediment. Quatre pisos amb la mascareta. Quatre pisos diversos cops. Vaig aixecar el dit gros mostrant-ne conformitat i agraïment i poc després van marxar tots dos. El cap em va dir per tercer cop que aquell era un dia laborable i que em posés a treballar. Vaig muntar l'ordinador i vaig començar a picar tecles fins a l'hora de plegar. Llavors vaig desenganxar el nas de la pantalla i vaig mirar al meu voltant. Heus aquí el pis!

És un pis petit i bufó. Penso que és petit perquè fa la meitat del mejador del meu pis. Penso que és bufó perquè està moblat i està nou. Té tres zones: La zona A, amb tres ambients, el dormitori, el mejador i la sala d'estar. Amb parquet. Serà questió d'acostumar-s'hi. La Zona B és el rebedor, que està equipat amb cuina i nevera. La zona C conté la pica d'estats, un senat i una dutxa amb mampara que sembla un tanc de bacta... Aviam què s'hi han deixat a la dutxa? Bleh... una fulla d'afaitar mig rovellada.

Quan hom obre les finestres (perquè n'hi ha dues) veu l'edifici que hi ha davant si mira recte, el cel si mira cap amunt i el carrer si mira cap avall. Vaig entendre inmediatament en què consistia viure a una ciutat. A un pis a la ciutat. O més ben dit, a un pis a les afores d'una ciutat. I això que encara havia de descobrir-ne quatre coses que no... com ho diria, que eren una... més aviat que podrien potser... 

Exactament: tema per un altre article.

EXÀMEN DE SUPERVIVÈNCIA

 

I vosaltres creieu que podríeu sobreviure en un entorn hostil com Txèquia? En Wall-e ha pogut! També és cert que en Wall-e pot sobreviure en entorns pitjors. Us proposo un petit examen en el que totes les respostes són correctes, en un cert sentit. Però segons què responeu el resultat us definirà. Agafeu llapis i paper i preparats per a les preguntes!

1. Us trobeu assedegats. Quina es la millor opció?

a) Imitar la veu d'en Saruman mentre pronuncieu el conjur següent: Pane Pivo Prosim!

b) Anar al supermercat més proper i comprar una ampolla de voda.

c) Esperar fins arribar a casa i beure aigua de l'aixeta.

d) CPDA (cap de les anteriors)

2. Com comprovaríeu si l'aigua que compreu al supermercat és amb o sense gas?

a) Agafar una ampolla de cada tipus i fer-les rodar al super mateix per a avaluar-ne la quantitat de bombolles.

b) Passar l'etiqueta pel traductor de google al supermercat abans de passar l'ampolla per caixa.

c) Tan bon punt arribeu a casa, treure l'ampolla de la bossa i obrir-la aviam si surt eixergotada.

d) CPDA

3. Voleu comprar un article de poc valor i no accepeten la tarjeta de crèdit.

a) Oferiu pagar-ho amb bitcoins des del mòbil.

b) Treieu el bitllet de 100 Kc que teniu per a emergències.

c) Amb la tarja de crèdit a la mà, feu el gest de voler deixar l'article allà a la caixa i espereu la reacció de la caixera.

d) CPDA

4. Un home amb un aspecte deixat s'us apropa demanant en txec un cigarret si us plau, un altre per a després i un altre per al seu cosí.
a) Desenvaineu el vostre estoc amb un moviment ràpid mentre dieu not today.
b) Negueu amb el cap mentre dieu la paraula espanyol.
c) Negueu amb el cap mentre tossiu i dieu la paraula asma.
d) CPDA

5. Truquen un dissabte a la porta de casa a les vuit del matí. Truquen amb insistència. Sembla urgent.
a) Poseu la cadena i obriu la porta. Demaneu que ensenyin la poteta.
b) Obriu la porta amb el telèfon a la mà per si necessiteu una traducció ràpida.
c) Que truquin. Encara vas amb pijama.
d) CPDA

6. De tornada a casa us heu descuidat de fer benzina i s'encén el pilot de la reserva.
a) Reajusteu les revolucions del motor principal a un consum mínim, tal com hagués demanat el capità Kirk a l'Scotty.
b) Reprogrameu el GPS per a localitzar la benzinera més propera.
c) Aneu tirant cap a casa. Si de camí no hi ha cap benzinera trucareu a la grua.
d) CPDA

7. Heu de comprar la vostra medicina habitual.
a) Us presenteu a la farmàcia amb les mans a les butxaques i feu un control de carisma.
b) Aneu a la farmàcia més propera amb la caixa buida, on hi indica el component actiu.
c) Demaneu a un company de feina que us la compri.
d) CPDA

8. Els comapnys de feina comencen a discutir alguna cosa intensament en txec.
a) Avalueu ràpidament l'entorn per si calgués improvisar un ring de fang.
b) En acabada la discusió, en demaneu la versió anglesa.
c) Dieu Ano cada cop que algú us mira.
d) CPDA

9. Un nen se us apropa al supermercat i assenyala una capsa de bombons a dalt d'una prestatgeria mentre us pregunta alguna cosa.
a) Li responeu Valar morgulis sense perdre'n el contacte visual.
b) Està clar que vol una capsa de bombons i que no arriba. La hi doneu.
c) L'alceu i que el s'agafi el què vulgui. És el mètode més ràpid.
d) CPDA

====== RESULTATS ==============

Majoria de a: OMG! Tens un estil molt peculiar però que dona un bon resultat, i que a més et farà pujar de nivell fàcilment.

Majoria de b: Net i polit. Bon coneixedor de l'entorn. Estàs molt preparat per a les contingències que poden sorgir en un pais extranger.

Majoria de c: Com passes de tot. Ets la típica persona que demana xurros per a esmorzar en un bar sense importar-li si el propietari es xinès o vietnamita.

Majoria de d: Tens un estil de superviviència d'allò més sorprenent! Si realment et funciona pensa a fer un blog.

Empat entre a b c: Com passes de tot. Tens un estil molt peculiar però ets bon coneixedor de l'entorn.

EL DIA DELS ACUDITS

L'hora de dinar és una pausa relaxada que fem a una hora incivilitzada a la qual hauríem d'estar pregant un Ave Maria. En diuen /opbiet/. Amb la meva incorporació la taula de dinar sembla la ONU, perquè entre tots parlem; alemany, anglès, castellà, català, francès, italià, rus, txec i ucranià. Sembla el departament d'exportació, però no, el departament d'exportació és un altre.

Les converses acostumen a ser en anglès, així aprofiten a "desintoxicar-se de l'alemany" com diu un dels ucranians. Un dia algú va fer un acudit i ens vam passar tota l'hora de dinar fent acudits. Des d'aquell dia mític, de quan en quan fem acudits a l'hora de dinar i així passem l'estona més divertits.

La majoria dels acudits pel què veig, es tradueixen de pais a pais. Els acudits basats en jocs de paraules, no. A Ucraïna, per exemple, encara s'expliquen acudits de l'època soviètica com ara:

"Es troben 3 gossos, un d'Alemanya, un de Polònia i un de Rússia.
El gos d'Alemanya diu: Cada cop que bordo, em donen un tros de carn.
Diu el gos de Polònia: Què vol dir carn?
Diu el gos de Rússia. Què vol dir bordar?"

Pel què es veu, en general la gent d'Ucraïna no odia a la gent de Rússia. En canvi sí odien al gobern Rus que els puteja constantment. També hi ha gent a Ucraïna que és pro-russa, com tota aquella que va ajudar als russos en la invasió a Ucraïna i que com a premi ara estan destinats a Sibèria perquè els russos mai es refien dels traïdors. Tal com es veu a l'acudit següent:

"Un vell està assegut a un banc, a la riba d'un riu, quan veu un home que el riu l'està arrossegant i que demana ajuda en rus. El vell que se'l mira. I l'home que crida i crida. Abans de perdre'l de vista el vell li respon en ucranià: Ara comprens que era més útil aprendre a nedar que aprendre aquest idioma de merda?"

De Txèquia també hi ha acudits polítics de l'època soviètica, però han passat de moda:

"El govern de Txèquia va demanar al Kremlin permís per a constituir un ministeri d'afers marítims. El govern rus va preguntar sorprès per a què volien un ministeri d'afers marítims si no tenien mar. La resposta oficial va ser: Per què no? Vosaltres bé que teniu un ministeri de cultura!"

En canvi tenen algun altre (que es pot versionar per a cada pais) més característic:

"Es troben 3 comercials de cerveses, un d'Alemanya, un de França i un de Txèquia en un bar. Prenen taula i demanen al cambrer:
- Una Krombacher, si us plau - diu l'alemany.
- Una Kronenbourg, si us plau - diu el francès.
- Una cola, si us plau - diu el txec.
- Cola???? - pregunten sorpresos l'alemany i el francès.
- Home, si no voleu prendre cervesa, doncs jo tampoc me'n demano."

D'acudits de catalans aquí no se n'expliquen, no. De fet de casa nostra saben més aviat poc: som gent que rep garrotades quan vol votar i prou. Per això jo adpato els meus acudits treient tota mena de referència als catalans:

"Un català garrepa en el seu llit de mort demana amoïnat:
- Carme Polly, on ets estimada meva?
- Sóc aquí - li agafa la mà.
- Lluís Peter, on és el meu primogènit?
- Sóc aquí pare.
- Laia Jane, on és la nineta dels meus ulls?
- També sóc aquí pare.
- I si tots sou aquí, per què està el llum del passadís encès?"

Amb tot, l'autèntica gràcia d'aquest article és que encara no es pot dir res del pis a Alemanya.

EL DIA DELS PISOS

El dia dels pisos va consistir en fer una petita ruta de 3 punts a Alemanya per a visitar els pisos que tenia triats i veure si coincidien amb la descripció de la web. Segons les web de les inmobiliàries cada pis és com un trosset de paradís terrenal. Així doncs, aquesta petita excursió a Alemanya havia de ser celestial.

Després de programar el GPS, començo a deixar enrera Bohèmia escoltant les Baby Metal i tot va sobre rodes fins que arribem poc abans de la frontera, que és parada obligatòria per a deixar anar uns quants euros a canvi de què et fotin un pal pel nas i te'n facin un paper nominal signat oficialment amb la paraula NEGATIU.

Els catalans no som garrepres; no ens agrada que ens toquin els nassos.

Entre l'estona que perds preguntant com un passarell on fan la prova i la cua darrere dels camioners per a la prova, més de mitja hora. Un parell de quilòmetres més endavant, a la frontera pròpiament dita, el control de la documentació. Els policies de la frontera són bastant simpàtics i parlen a poc a poc si els ho demanes. Res a veure amb en Gàndalf al pont de Khazad Dum.

Conduir a Alemanya amb gran part de la gent confinada a casa és un plaer. Sense embussos i sense haver posar el limitador de velocitat. 

La primera parada, el castell de la pluja (Regensburg), és una ciutat molt bonica i ennuvolada, que fa justícia al nom que té. Aquí és on tenia la meva primera opció: pis moblat amb totes les despeses incloses. Vaig arribar massa d'hora, però vaig tenir temps per a un imprevist. Després vaig fer una volteta pel centre de la ciutat i vaig arribar a l'hora pactada al pis.

Allà m'hi esperaven el (dropo) de la inmobiliària i la propietària. Tots dos per sota de la trentena. Em van fer descalçar (calça't!) per a entrar a veure el pis. Natxo, si llegeiexes això, que sàpigues que vaig pensar en tu. El terra era de parquet, de la mena de parquet que es ratlla, vaig deduir.

- On són els mobles? - vaig preguntar dissimulant el meu desfici.

- No hi ha mobles - em va dir el de la inmobiliària mentre la propietària feia cara de "ui".

- Però a les fotos de la web hi havia mobles.

- Les fotos devien ser incorrectes.

Amb l'interès pel pis un 50% inferior, em van destacar com a trets positius l'extractor del lavabo, una nevera que és la meitat de la meva, una mosquitera, un balcó, i una persiana automàtica d'aquestes que odïo. I també em van voler colar com a detall sense importància una làmpara que s'havien emportat i un parell de bombetes inxeistents, però que em podia posar jo mateix per una quantitat no superior a 50€.

Deixant de banda aquest detalls, el pis era prou bufó, tot i que el castell de la pluja està bastant lluny de la ciutat objectiu. Però fa pòdium. De fet els punts a favor són un aparcament per a bicicletes, una guixeta i bugaderia comunitària.

Una estoneta més tard vaig agafar el cotxe i me'n vaig anar a pasturar, ja que la ciutat objectiu són unes pastures (Weiden). Aquí si que plovia i no venia de gust passejar. Havia aparcat a la porta, fins que un veï em va fer fora dolçament perquè aquell era el seu lloc. I poc després un segon veï em va tornar a fer fora perquè AQUELL era el seu lloc.

- Posa't aquí, em va dir el primer veï, que aquesta plaça també és meva i no l'estic fent servir.

Aquest veï tan amable, d'origen romanès, conduïa un tot terreny d'alta gama i era l'amo de la constructora que estava reformant els pisos d'aquell edifici (Paco el paleta). Parlava un bon anglès i em va explicar que la senyora propietària, de cognom impronunciable, era la propietària d'aquell terreny i anys enrera va fer construir els pisos que hi ha avui i que cinquanta anys després estan reformant.

La senyora era una iaia vitaminada, molt preocupada per les restriccions del COVID19. Em va demanar que esperés fora mentre ella obria el pis i que jo hi entrés quan ella n'haguès sortit. S'enten oi? A soles al pis amb un desconegut... mare meva, què dirien els veïns. La iaia vitaminada parlava un alemany poc convencional. Vaig suposar que era bàvar. Per exemple, en comptes de "Tag" deia "Tog". L'avantatge de parlar d'un tema en concret, és que ja interpretes què han dit abans que tinguis temps de posar cara d'òliva.

Un cop resoltes les formalitats, vaig entrar-hi... i em van caure els atributs a terra.

No era per l'agradable flaire de ciment-cola ni per l'aspecte depriment dels acabats de matxembrat dels anys setanta. Era perquè no hi havia mobles de cuina, ni tan sols pica, ni fogó. El pis estava més nu que els banyistes a la platja de la Mar Bella. Ja per curiositat vaig obrir el quadre elèctric, esperant trobar-hi ploms; vaig trobar-hi magnetotèrmics socarrats d'un pol amb cable d' 1,5. Prou. A la tercera posició del pòdium.

Una mica més tard i després de visitar el lavabo d'un centre comercial. Es va girar tempesta. Vent fort i pluja de costat. La gent s'apinyava a la porta del centre comercial esperant veure qui en sortia primer i com quedava de xop. Algú va fer una ofrena, penso, ja que en questió de segons el temporal va quedar reduït a una pluja fina i sense vent. Moment adïent per a tornar al cotxe i anar a veure el tercer pis.

Aquest sí.

I digueu-me supersticiós, però no en parlaré fins tenir-ne el contracte signat.

EL DIA QUE VA FER FRED

 

Una onada de fred va colpir la planúria de bohemia, així com altres parts d'Europa. El mínim que vaig arribar a veure al termòmetre va ser de -18ºC. Exacte, divuit sota zero. Les tempertures havien estat molt baixes durant dies, però durant dos o tres dies va fer fred de veritat.

Els catalans no som garrepes; quan fa fred ens apropem a l'estufa i quan fa molt fred, l'encenem.

Val a dir que va nevar sovint. Feia fred inclús pels mateixos txecs, que estan acostumats a hiverns entre zero i quatre sota zero; bastant més moderat. El truc per a sobreviure és quedar-se a casa. Està moolt relacionat amb la quarentena, i per tant no és res de nou. A la feina, a diferència amb la meva feina anterior, no es passa fred. Està tot molt còmodament a 20ºC. Fins i tot el lavabo!! El secret és la calefacció a gas. Només cal salvar la distància del cotxe fins a la porta, amb guants, bufanda i caputxa (i sense relliscar).

Els txecs no són gaire de protestar per les coses. S'abriguen més i punt. Els ucranians venien vestits com sempre. Una de les noies noves els va preguntar si també feia tant fred a l'hivern a Ucraïna i li van respondre:

- Fins a 20 sota zero, no són temperatures fora del normal.

Es clar, que estem parlant de gent capaç de quedar-se en samarreta de màniga curta dins de l'oficina o d'obrir la finestra per a ventilar perquè fa massa calor. Esglaia!

Em van preguntar com eren els hiverns a casa nostra i els vaig explicar tot el que ja sabeu. Els va cridar molt l'atenció que la flota de llevaneus fos reduïda i que quan nevaba fort, el pais es quedava bloquejat, que si hi havia talls d'electricitat molta gent que no tenia gas natural es fotia de fred fins que ho arreglaven. No ho van trobar gens llògic. Per evitar que pensessin que som idiotes, o pobres, o potser totes dues coses, se'm va acudir explicar que en canvi tenim hidroavions per a quan al bosc s'hi cala foc a l'estiu.

Jo estic tenint molta cura amb el mòvil, ja que les instruccions diuen que no està pensat per a funcionar per sota de zero graus. Per tant totes les fotos, des de la finestra. Encara que el mòbil aguantés temperatures inferiors, penso que també faria les fotos des de la finestra.

Al cel no hi ha sol gairebé mai. Tot el dia el cel és gris i, curiosament, a l'hora hi ha prou claror. Em provoca un trauma al conduir perquè és impossible orientar-se. Tot això és tan pla i totes les muntanyes són igual d'altes, que sense sol... doncs passen coses com saltar-te la sortida de l'autopista o agafar una carretera en direcció contrària.

I no sé com fa la gent per treure el gos a passejar. No vaig veure ningú passejant al carrer, ni amb gos ni sense. Tindran un calaix de sorra com si fossin gats?

Per a la meva sorpresa, no vaig gaire més abrigat aquí que a la terra. És com si totes les capes que normalment porto amb +10ºC també servissin amb -10ºC. Un dels ucranians em va mirar tot abrigat i va riure, fent referència a joc de trons:

- Què en saps tu de l'hivern de veritat, fill de l'estiu?

- No en sé res, John Neu - li vaig contestar.